És curiós que sigui en aquestes dates abans de la independència quan rebo un llibre magnífic que em recorda la dependència implacable de la història dels febles davant els forts. Fa anys que Vicenç Villatoro em parlava d’aquest llibre que acaba de publicar. El seu títol -Un home que se’n va- és una narració d’aquest racó d’Europa que ha estat Espanya durant el segle XX i per molts anys més. Es tracta de la vida de tres Villatoros, dos Vicentes i l’autor Vicenç, que van néixer i gairebé van morir al poble cordovès de Castro del Río. És el millor Villatoro, el que no rendeix les seves lletres a la quimera sinó al record de la barbàrie pròxima. El més greu és que no és una novel·la, sinó un lament interior que explica el camí que ens ha portat a aquella Espanya estranya on la mort de cossos i ànimes està sempre present per no oblidar mai qui és el que mana.
Els fills del segle van fer un examen de consciència de la seva joventut. Els fills d’Europa van ser els cucs que van intentar explicar els holocaustos. Però a Espanya li convenia aquella narració dels néts, potser perquè la distància és la que ens ajuda a comprendre’ns. Villatoro, el jove que ja no ho és tant, ha vist en la tragèdia del seu avi i l’optimisme del seu pare les claus sobre els confusos sentiments de la violència de les armes i dels papers. I, en el fons, l’epopeia de l’emigració i de la fortuna de reincidir en la inauguració de noves vides.
Villatoro no ens parla d’una Espanya que ja no es repetirà. Llegint aquests dies les paraules d’un país centrípet, no hi ha res que faci pensar que les coses hagin de canviar. Els néts saben com les gasten els que van executar els seus avis.
Un home que se’n va homenatja aquells que, més que un país nou, van aconseguir la forja d’aquell material gasós anomenat llibertat. Villatoro el jove encapçala les 662 pàgines amb una cita de l’estudiós de l’holocaust Daniel Mendelsohn: «Fa temps, quan jo tenia sis o set anys, a vegades entrava en una habitació i algunes persones es posaven a plorar». Això és el que m’ha passat aquesta nit llarga de lectura. Últimament quan em sento immers en la narració d’una família desconeguda experimento una profunda admiració i legítima emoció pel que els altres tenen. Villatoro em va dir un dia que les pàtries no es trien sinó que elles et trien. Jo en això sóc molt més escèptic, però m’ha agradat aprendre les causes per les quals el Villatoro català ha acabat sent l’escriptor de l’avi i del pare.
L’honestedat i el rigor intel·lectual dels néts ens permet seguir la via d’aquella humanitat que va haver de decidir un dia que se n’anava per, tant com fos possible, tornar a començar. En aquestes hores abans de la secessió, és bo que un català recordi no tant cap on hem d’anar sinó cap on no hem de tornar mai.
Joan Barril, 10 de setembre de 2014 – El Periódico
Artícle extret de: