Blog

El nom i la cosa: Article de Villatoro a El Temps

El català és una llengua que té modalitats diverses i més d’un nom. No és estrany ni insòlit. Moltes llengües del món, la majoria, tenen modalitats enormement diverses, i nosaltres encara som dels qui entre els qui parlem cadascuna d’aquestes modalitats ens podem entendre prou bé.

D’altres ho tenen més difícil. I pel que fa al nom, això de tenir-ne més d’un tampoc és un cas únic. El nostre idioma veí, posem per cas, tant es pot dir castellà com espanyol, i totes dues denominacions són vàlides i admeses, més o menys esteses segons el territori. En el cas del català, la mateixa llengua s’anomena popularment català, valencià, mallorquí i altres denominacions amb forta tradició en cadascun dels territoris. És perfectament normal i legítim, excepte en els casos en què són noms inventats –a la manera d’allò de l’aragonès oriental– que es fabriquen per a negar que la llengua és en el fons la mateixa. En els altres casos, els noms diversos són perfectament defensables, les diverses modalitats populars de la parla també, i en tot cas cal fer constar només que a efectes filològics i de projecció a l’exterior quan parlem del conjunt de la llengua la denominació és la de català. (Difícilment algú diria, per exemple, que a Perpinyà parlen valencià o a Mallorca rossellonès.)

Jo diria que el paràgraf anterior el comparteixen a hores d’ara la immensa majoria de les persones que hi han pensat una estona, sigui des de la ciència o des del sentit comú, dins i fora de l’àmbit lingüístic. Excepte nuclis molt concrets i diria que en retirada, el problema ja no és el paràgraf anterior. El problema és com gestionar-lo. Hi ha una sola llengua, hi ha modalitats i noms diversos. Com gestionem raonablement i amb ganes d’entendre’ns aquest equilibri entre la unitat i la diversitat. I jo crec que estem en això, tots plegats, si volem, i amb bona voluntat. Reconeixent que la llengua és la mateixa, com organitzem el que podríem anomenar el sistema lingüístic i cultural.

Hi ha una possibilitat que de vegades s’ha apuntat i que resulta incomprensible i ridícula: proclamar la unitat de la llengua, però a partir d’aquí que cadascú vagi per ell, cada territori a la seva, sense compartir res i construint un sistema lingüístic i cultural complet i independent: una gramàtica, una autoritat normativa, una política de projecció exterior… No té ni cap ni peus. Ens porta a aquella situació absurda en la qual es publica simultàniament una edició en català i una altra en valencià de certs documents oficials… que només canvien en una o dues paraules. No té sentit construir una mena de corona austro-hongaresa sobre la llengua, que, una vegada proclamada la seva unitat, generi dos o més sistemes impermeables i diferenciats, encara que els dos sistemes acabin dient si fa no fa el mateix. Aquest és un extrem que cal evitar.

Però jo diria que en el nostre cas tampoc val l’extrem absolutament contrari: un model centralitzat i jacobí en el qual es proclami que tot ha de ser compartit i homogeni, que els territoris no tenen dret a res, que de tot, absolutament de tot, n’hi ha d’haver un i prou i per a tothom igual, en tot l’àmbit de la llengua. No és realista ni pragmàtic, però tampoc és bo. La concepció moderna de les coses, al meu parer, té més a veure amb la xarxa que amb la piràmide. Si ho demanem per a Europa, o per a la península Ibèrica, també ens ho podem aplicar nosaltres. Si hi ha diversitats, no tenen sentit els tractaments homogeneïtzadors, a la francesa. Si hi ha unitat, no té sentit que les peces del trencaclosques no defineixin un únic dibuix.

On som, doncs, a hores d’ara, els qui tenim ganes d’entendre’ns? En la recerca del punt mig acceptable entre aquests dos extrems. Hi ha coses de les quals només n’hem de tenir una, acceptada i participada per tots. Una gramàtica, una normativa, una autoritat reguladora. D’unes altres, n’hem de tenir probablement una, però amb una organització diguem-ne per entendre’ns confederal, on tothom tingui una veu paritària. Per exemple, és infinitament més pràctic tenir un sol instrument de projecció exterior, participat per tothom. D’altres coses, en podem tenir una a cada territori, fent la seva pròpia política, coordinades i cooperatives. Per exemple, sempre he defensat que no tindria sentit una única televisió pública per al conjunt de l’àmbit lingüístic. M’imagino més aviat televisions públiques diverses, però que col·laborin i comparteixin coses. Però el dia que juga el Barça amb el València o el Mallorca amb el Llevant, cadascuna va a favor dels seus… I tots les hem de poder veure totes!
Alguns instruments únics i compartits. Altres instruments diversos i coordinats. I una única condició: que tots plegats, els qui ens creiem la llengua pròpia, dediquem més energies a treballar per la seva vitalitat, el seu ús social, la seva excel·lència cultural i la seva projecció exterior que no pas a trobar què ens diferencia als uns dels altres. Digueu-me ingenu, però ara em sembla possible. Si volem. Si volem tots.

Article extret de:
El Temps






Aquest lloc web utilitza cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació, així com per a oferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús. Més informació ACEPTAR