Blog

Entrevista a Vicenç Villatoro al Diari d’Andorra

“La imatge d’un país que crea la cultura després té valor econòmic”

El periodista i escriptor terrassenc fa divuit mesos que està al capdavant del consorci, vaixell insígnia per promocionar a l’exterior “una empresa que es diu cultura catalana”

Vicenç Villatoro (Ter­rassa, 1957), escriptor i periodista, va ser un dels protagonistes, ahir, de la Càtedra de pensament cristià, organitzada pel Bisbat d’Urgell, amb la diversitat, la gestió de la diversitat, damunt la taula.
Una situació que explicava gràficament: “Al segle XIX es dibuixava un mapa amb les religions al món; avui en dia, aquest mateix mapa es pot fer a una ciutat.” Villatoro és també director de l’Institut Ramon Llull (IRL), vinculat a Andorra a través de la Fundació Ramon Llull.

En un context com l’actual, ens preocupen qüestions com la diversitat de cultures i religions?
Parlem d’una situació que és anterior a la crisi, però que la crisi dramatitza, perquè una mala gestió de la diversitat dóna com a resultat una societat fragmentada i, en moments com aquest, hi ha el risc que sigui una societat confrontada. El risc és que cada grup es converteixi en una bombolla que acabi xocant amb les altres.

És un risc o ja està passant?
Crec que no podem parlar de societats confrontades, però és un risc, depenent de com evolucioni, una possibilitat futura.

Un símptoma seria com avança l’extrema dreta?
És la reproducció, en l’àmbit polític, del que va passar als anys trenta, un procés d’aparició de populismes, de centrifugació de les opcions polítiques cap als extrems i confrontació, de buidatge del centre polític. Encara no ha passat, però hem de mirar que no passi.

Si ens ho permet, canviem de tema i anem al seu vessant de director de l’IRL: en aquest context de retallades, quines són les prioritats de l’institut i, per extensió, de la fundació?
La funció de tots dos és la projecció exterior de la cultura catalana. És la missió fundacional, que sempre es pot modular, però en aquests moments no sentim que els recursos ens impedeixin concretar les dues línies bàsiques. La primera, intentar que la cultura catalana estigui present a tots els esdeveniments internacionals que donen visibilitat –de la Biennal de Venècia a Kassel, el festival d’Avinyó o fires del llibre com la de París–. La segona, mantenir unes polítiques més capil·lars, invisibles, d’ajuda als creadors, perquè puguin ensenyar el que fan. No els hem hagut de reformular [els objectius]. I crec que a curt i mitjà termini podrem presentar un balanç bastant positiu.

Quin interès té Andorra per pertànyer a aquesta fundació?
No ens podem mirar la feina del Llull en termes territorials: el subjecte és la cultura catalana. L’IRL ofereix a la fundació l’oportunitat de tenir més visibilitat. Estar a la Fundació dóna als socis la possibilitat de participar, si ho creuen convenient, en activitats a l’exterior. Però això és secundari; el més important és ser soci d’una empresa que es diu cultura catalana.

En l’última reunió del patronat de la fundació, a Ordino, van presentar un seguit de premis que substitueixen el literari. Per què hauria d’interessar a un ciutadà, a qui retallen tants serveis i pugen impostos, que s’hi destinin diners?
No és la manera com jo ho plantejaria. Jo ho veig com un compromís amb la cultura a què pertanyo. Però si es vol veure així, diria que els premis van vinculats a la imatge d’Andorra. Són un element positiu en la construcció de la imatge d’un país, que es fa en l’escenari de la cultura. És un bé que després té un valor econòmic, sigui en l’àmbit del turisme o de l’exportació. Per exemple, diria que fer una exposició de Da Vinci al Louvre ajuda els italians a vendre oli. O que s’hagi escrit El Gatopardo suposa que qui pensa en Sicília no només hi veu la màfia sinó també els palaus, etcètera. Uns premis com aquests portaran a Andorra gent reconeguda, gent de fora, i això treballa en favor de la imatge de marca que Andorra necessita.

No és paradoxal que vostè, que va guanyar un Ramon Llull, hagi estat l’encarregat, precisament, de treure-se’l de sobre?
Cada època juga amb les cartes que li toquen i ara el que fa el premi és tornar a l’origen, a Planeta. S’ha trencat el vincle amb Andorra i, secundàriament, amb la fundació, un vincle que no és imprescindible. Són operacions interessants quan donen un valor afegit, però en aquests moments no passava.

Quins rèdits creu que va donar a Andorra?
Jo no hi era i no puc fer-ne el balanç, no sé quines eren les expectatives que hi havia damunt la taula i em costa jutjar una decisió presa sense tenir tota la informació. En les circumstàncies actuals, vaig fer el que em semblava més correcte.

Deixe-m’ho, doncs. Com a periodista, com es veu la professió des d’una certa distància?
Parlo potser en clau autobiogràfica, però diré que veig que la professió té dissenyades escales de pujada i no de baixada. Vull dir que quan ets gran és difícil continuar fent de periodista, no de cap, no hi ha l’estatus de periodista sènior, i així no s’aprofita la trajectòria personal, l’experiència, i els nostres productes se’n ressenten.

A. Doral – Sant Julià de Lòria – 07/07/2012

Article extret de:
Diari d’Andorra






Aquest lloc web utilitza cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació, així com per a oferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús. Més informació ACEPTAR