Blog

Gaudí i/o Muncunill – Artícle de Vicenç Villatoro a La Torre del Palau

Latorredelpalau

Seria avui un terrassenquisme tronat i anacrònic tractar la ciutat com si estigués aïllada o allunyada, culturalment, del món que l’envolta

Una de les meves crítiques principals al procés d’elaboració del Llibre Blanc de la Cultura a Terrassa –l’he fet dins del procés i davant dels seus responsables, amb tota cordialitat– és que avui, Terrassa, com passa amb totes les ciutats de Catalunya amb la mitja excepció de Barcelona, no es pot tractar com un sistema cultural complet, sinó que és una part d’un sistema. Per tant, té sentit catalogar quins són els nostres actius culturals, però no tractar la ciutat com si fos un món complet, per veure què li sobra i que li falta, com si estiguéssim sols al món, perquè des de fa molts anys això no va així.

La ciutat no és el marc de la nostra creació i el nostre consum cultural, sinó que això es produeix en un marc més ampli, en el nostre cas el català, com a mínim. Anem a l’òpera a Sabadell, a veure museus a Barcelona, a sentir música a Sant Cugat, al teatre a Girona, a visitar Scala Dei i omplim els nostres hotels quan a Manresa fan la Fira Mediterrània. I al mateix temps, la gent de la resta del sistema ve a Terrassa a veure Aymerich Amat, les Esglésies o el jazz.

Fer el Llibre Blanc és com fer el llibre blanc de la cultura al carrer Sant Pere: pots inventariar tot el que hi ha, però no ho pots tractar com un sistema, clos, complet i autosuficient. Som una peça. Hi tornava a pensar quan vaig llegir l’editorial d’aquesta publicació sobre Gaudí i Muncunill. Quin és el nostre emblema cultural, com a terrassencs? L’emblema cultural del sistema. Altra cosa, a hores d’ara, ja no té sentit. Ho és Gaudí, perquè al més alt nivell ho és de tot el sistema. Però ho pot ser Muncunill, o el conjunt de Sant Pere, no perquè ho siguin de Terrassa, sinó perquè en el seu àmbit específic ho són també de tot el sistema.

En cultura, a Terrassa, no hem de tenir de tot. És en el conjunt on hi ha d’haver de tot. Però hem de tenir coses que actuïn com a parts –i com a atraccions– de tot el sistema català. Els catalans, en els nostres consums culturals, i els turistes, en les seves visites, tracten el conjunt català com un tot, amb centre a Barcelona. Als seus efectes, Montserrat i Figueres són Barcelona. No ho podem desaprofitar. Hi hem de ser. Seria avui un terrassenquisme tronat i anacrònic tractar la ciutat com si estigués aïllada o allunyada, culturalment, del món que l’envolta. El Teatre Nacional, el Liceu o el Museu de Vic són nostres, dels terrassencs, com a institucions culturals a la nostra disposició i com a factors d’atracció de forasters.

Gaudí és nostre. Però hem de mirar de posar algunes coses estrictament pròpies a la batedora, sobretot aquelles de caràcter patrimonial –i el patrimoni no són tan sols pedres– que no permeten la deslocalització. Gaudí a un nivell. Lluís Muncunill a un altre. Som una peça del trencaclosques. Però també les peces del trencaclosques han d’aprendre a fer-se imprescindibles.

 
Artícle extret de:
La Torre del Palau

Notícies relacionades:






Aquest lloc web utilitza cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació, així com per a oferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús. Més informació ACEPTAR