Blog

La deriva nacionalista radical – Nou article de Vicenç Villatoro a El Temps

02/10/2012
Últimament s’han dedicat moltes pàgines a parlar de la deriva radical del nacionalisme català, se suposa que entenent per deriva l’evolució ràpida cap a posicions més allunyades d’un suposat centre.

Però se n’han dedicat ben poques a parlar de la deriva radical no ja del nacionalisme espanyol, que també, sinó de les polítiques institucionals espanyoles respecte al fet català. Potser perquè en aquest cas l’evolució ha estat més lenta, progressiva i constant i això pot crear la imatge, errada, que no s’han mogut, que han estat sempre iguals.
Amb la mort de Franco, tothom entén que la transició democràtica ha de reobrir la qüestió nacional, la qüestió de l’estructura de l’estat. En aquell moment, la secessió, la independència, no era un objectiu ampli en el si del catalanisme. I mantenir les coses exactament com estaven durant el franquisme era un objectiu inimaginable per al nacionalisme espanyol. La transició havia de donar la seva resposta específica a un vell problema, com ho havia fet en el seu moment la República. Això volia dir un pacte polític, que s’havia d’encarnar en una Constitució i uns Estatuts d’autonomia, però també en unes actituds lleials i una concepció diferent de la península. Aquest pacte de la transició demanava marcar un centre i fixar uns límits.

Doncs bé, les actituds del nacionalisme espanyol i les seves polítiques institucionals s’han allunyat tant com les del catalanisme d’aquest centre fundacional de la transició. El que passa és que ho han anat fent més lentament i ho van començar a fer ja pràcticament des del primer dia. L’esperit del pacte de la transició va començar a ser vulnerat, llegit esbiaixadament, retallat, reconduït, interpretat a la baixa, gairebé des de l’endemà d’arribar-hi. Aquesta deriva radical, llarga i sostinguda, ha tingut al meu parer algunes fites essencials, tot i que algunes ens puguin semblar ja molt llunyanes. La primera, l’adopció del café para todos, que no està en la Constitució –que distingeix entre regions i nacionalitats– i no estava en l’esperit del pacte, que preveia recuperar només o diferents les velles autonomies republicanes. El referèndum andalús, l’actitud del PSOE en aquest referèndum, la voluntat política de fer passar el clau per la cabota i acceptar que s’havia guanyat un referèndum que tècnicament i legalment s’havia perdut, van encarnar un principi diferent del fundacional: que l’autonomia passava a ser una descentralització administrativa per a tothom i no una solució política per a les nacionalitats diferenciades. No era aquest el pacte.

La segona fita de la deriva nacionalista radical espanyola va ser el triomf parcial del cop d’estat del 23-F. Potser el cop en el seu conjunt va perdre. Però la voluntat d’algun dels colpistes –fossin qui fossin– de posar el fre i la marxa enrere al procés autonòmic, va triomfar. La Loapa, les lleis de bases espanyoles i la jurisprudència del Constitucional van començar a laminar les competències atorgades pels Estatuts d’autonomia d’una manera constant. Més lluny, per tant, del pacte de la transició. La tercera fita no és legislativa i no té papers, però és potser la més important: el moment en què els governs espanyols, tant del PSOE com el del PP, fan una aposta clara per convertir Madrid en la capital absoluta d’Espanya i una ciutat amb un gran pes al sud d’Europa. Fins i tot el franquisme havia acceptat que Barcelona podia ser la capital econòmica d’Espanya –i Bilbao la financera–, mentre que Madrid era la política. Però quan l’estat va començar a dedicar tots els seus recursos i tot el seu poder a concentrar les capitalitats econòmiques, financeres, polítiques, mediàtiques, ferroviàries, aèries i culturals a Madrid, en competició desigual amb la resta del territori de l’estat i especialment en competició amb Catalunya, va tornar a trencar l’esperit del pacte fundacional: l’Estat apostava per Madrid, contra els altres.

La darrera fita és la més clara i la més visible: quan Catalunya proposa un Estatut de mínims, que en moltes coses només fa que intentar tornar al punt de partida, al pacte de la transició, i rebobinar la deriva contrària a l’autonomia i a Catalunya que s’ha anat acumulant, rep un cop de porta als nassos humiliant, a través de la sentència del Constitucional. Per tant, el pacte de la Constitució queda trencat. Com diu un diputat català a Madrid, els catalans deixem de tenir Constitució, ens treuen de la Constitució. La deriva acumulada d’allunyament del pacte de la transició cap a posicions lesives per a Catalunya i el seu autogovern provoca una acceleració de l’evolució en un sentit contrari de l’opinió pública catalana. I això és irreversible. El vell pacte està trencat. En podríem fer un de nou? No és fàcil, gens fàcil, pactar amb qui trenca els pactes. Només hi pots pactar en termes d’igualtat, des del mateix estatus, des del mateix poder. Amb les mateixes garanties per a les dues bandes que es complirà. I a partir d’aquí, pacte, col·laboració i amistat.

Article extret de:
El Temps






Aquest lloc web utilitza cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació, així com per a oferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús. Més informació ACEPTAR