Blog

“La línia vermella” – Article Vicenç Villatoro a El Temps – Febrer 2019

Quan hi ha un conflicte i es vol que entri en una fase de resolució, és normal que les dues parts proclamin —abans de començar a negociar o de començar a confrontar-se— quines són les seves línies vermelles. El màxim d’on poden arribar. És el límit, per a cadascú, del que es pot cedir i, per tant, del que es pot negociar. Després, a l’hora de la veritat, molt sovint la resolució pràctica dels conflictes exigeix que les parts superin les seves línies vermelles, incompatibles, per trobar un punt d’acord negociat. Per això, la fase més complicada de tota negociació, en un conflicte, no és la trobada i la negociació amb l‘adversari, sinó el retorn a casa teva, amb els teus, quan els has de dir que vas haver d’anar més lluny de les línies vermelles que t’havien marcat i que tu havies acceptat. Si em permeten la derivada històrica, per això van morir Michael Collins, Isaac Rabin o Anuar al Sadat, assassinats pels seus. Perquè per tal d’intentar resoldre un conflicte més gran van travessar les seves pròpies línies vermelles i van ser els seus els qui no els van perdonar. També per això, molt sovint la part central d’una negociació és oferir a l’adversari una sortida digna, unes mínimes cartes per tornar a parlar amb els seus. Uns trumfos suficients que compensin les cessions.

Segueix llegint l’article.






Aquest lloc web utilitza cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació, així com per a oferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús. Més informació ACEPTAR