Blog

L’Europa minvant – Article Vicenç Villatoro a El Temps – Juliol 2016

Després de dues guerres terribles en trenta anys, els sectors europeus més lúcids van decidir posar en marxa un procés per a la unitat europea que evités noves guerres al continent. La decisió tenia dues potes, fundacionals. Una, fer servir l’economia com a ciment d’unió entre els europeus i el benestar (repartit de la manera més justa possible) com a cohesionador, però també com a esquer per a la incorporació de nous territoris. Una altra, construir una identitat europea triant, entre totes les tradicions polítiques i culturals forjades en el continent -algunes de les quals havien dut al naixement dels totalitarismes que van encendre o van xocar en les guerres anteriors-, la que més podia assegurar l’estabilitat, a més de ser per a molts la més noble i la més justa: la tradició de la modernitat il·lustrada, compatible amb les formes més obertes del cristianisme, que havia generat les democràcies avançades, preocupades a la vegada per la llibertat, el benestar i la justícia. El procés d’unificació europea naixia, des de l’Europa carolíngia, com un club de democràcies que feien seus aquests ideals de la Il·lustració i que utilitzaven l’economia per relacionar-se i per crear llaços profunds i, si fos possible, irreversibles, com arribarien a ser un dia la moneda comuna i les fronteres permeables.

Segueix llegint l’article.






Aquest lloc web utilitza cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació, així com per a oferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús. Més informació ACEPTAR