Blog

No com a Crimea

No com a Crimea

En política internacional, cap situació és exactament igual a cap altra, però tampoc cap situació és absolutament única i diferent en tot, sense res a veure amb les altres. Per tant, és absurd i trampós fer com el ministre Margallo i dir que el cas de Crimea i el de Catalunya són exactament el mateix. Però també seria absurd negar que, malgrat les enormes diferències, hi ha principis de caràcter general que poden afectar simultàniament tots dos casos: la vigència del dret a l’autodeterminació, la necessitat que les consultes siguin fetes en condicions de llibertat i de garanties democràtiques, la convicció que les fronteres no són el resultat de cap designi diví, etern i immutable sinó que per a un demòcrata han de tenir a veure amb la voluntat de les persones.

Hi ha una cosa, però, radicalment diferent entre la dinàmica catalana i la de Crimea i en general dels processos nacionals de l’est d’Europa, i que pot semblar molt teòrica, però que en el fons és la més pràctica de totes. La diferència en el concepte de nació. No el concepte llibresc o jurídic, sinó el concepte pràctic i viscut de nació, de pertinença. La diferència a com responem a una banda i a l’altra a la pregunta de què som cadascun de nosaltres, i per què ho som o ens en considerem. El catalanisme ha generat i practica un concepte de comunitat nacional -altra cosa és la ciutadania administrativa, tenir el passaport d’aquí o d’allà- enormement modern, obert, flexible, que s’acosta en bona part a l’americà i que és als antípodes del de l’Europa de l’Est.

Com hem pogut veure aquests dies, en termes d’adscripció nacional, un rus d’Ucraïna es considera un rus, per molt que tingui passaport ucraïnès. Quan parlem del referèndum de Crimea no parlem de què ha votat el poble de Crimea, sinó de què han votat els russos, els ucraïnesos o els tàtars. I suposem que cada grup ha votat de manera homogènia. De la mateixa manera, parlàvem dels serbis o dels croats de Bòsnia, o dels serbis de Croàcia o dels albanesos de Kosovo o de Macedònia. És a dir, el que ets, la teva adscripció nacional, en el món de l’Est està marcat per la sang, pel que eren els teus pares, en alguns casos per la religió. Ets el que eres ja quan vas néixer, gairebé com una condemna, vagis on vagis i tinguis el passaport que tinguis. Són nacionalismes de caràcter ètnic, que transmeten -metafòricament- la nació per la sang.

Per contra, el catalanisme ha bastit -i hi han participat des de Candel fins a Pujol, des del PSUC i Comissions fins a l’Església i l’escola- un nacionalisme cívic en què pots ser perfectament un català nascut a Andalusia o a Virgínia, sense haver de deixar de tenir llaços emocionals forts amb el teu lloc de naixement. No ets el que eren els teus pares o el que marca de per vida el lloc on vas néixer. No és la sang el que mana, sinó el territori i la voluntat. Qui viu i treballa a Catalunya, i en vol ser. La pertinença nacional és una tria, en el marc d’un territori, d’uns sentiments i també d’uns interessos. No és el mateix parlar dels russos d’Ucraïna que dels catalans d’origen andalús. Conceptualment, és el contrari.

Aquesta concepció s’assembla a l’americana, perquè està més marcada pel present i pel futur que no pas pel passat. Sentir com a propis tant el país dels pares com el dels fills, però fer-ho de manera diferent: el dels fills com a projecte, el dels pares com a llegat. Als Estats Units és compatible el fortíssim patriotisme americà i el record viu dels orígens tan diferents dels seus ciutadans. S’alimenten mútuament. No irlandesos dels Estats Units, americans d’origen irlandès. Per això, aquí, es pot ser independentista català i membre d’una penya flamenca sense contradicció. O tenir vuit cognoms catalans i ser ferotgement unionista. En l’esquema de l’Est seria incomprensible.

Aquesta és la nostra realitat i, sobretot, la nostra força. La que no entenen aquells que llegeixen la realitat catalana com si fos de l’Est, com si la nació aquí fos ètnica, i es pensen que mirant on ha nascut la gent o on han nascut els seus pares ja saben què votaran. Doncs no. Si els que tenen un nacionalisme ètnic ens apliquen la seva mirada, no entenen res. S’equivoquen en els diagnòstics i en les estratègies. Tampoc els hauria d’estranyar tant. El pare de l’heroi de la independència cubana, José Martí, era valencià. El besavi de George Washington, anglès. Incomprensible per als que defensen un nacionalisme ètnic, de la sang. Com a Crimea. Comprensible per als que defensen un nacionalisme cívic del lloc, els interessos i la voluntat. Com aquí.

 

Article extret de:

ARA

Notícies relacionades:






Aquest lloc web utilitza cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació, així com per a oferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús. Més informació ACEPTAR