Blog

Sam Abrams: «Agustí Bartra tenia excés de vida»

bartra

El crític, Jaume Aulet i Vicenç Villatoro recorden la figura del poeta terrassenc en el trentè aniversari de la seva mort

“Era un poeta extraordinari però també narrador, dramaturg, crític i teòric de poesia, traductor i memorialista; considerava que escriure cartes era tan important com fer poemes. Era com un bon vi, un Borgonya”. Així d’expressiu es mostra el crític i traductor Sam Abrams a l’hora d’evocar Agustí Bartra. Dissabte passat, 7 de juliol, es van complir trenta anys de la mort de l’escriptor terrassenc per excel·lència. Es dóna la circumstància que el 2012 (concretament el 27 de setembre) farà deu anys de la mort de la seva dona, Anna Murià.

El tràngol de la guerra
Nascut a Barcelona el 1908 en una família camperola, Bartra va passar part de la seva infància a Sabadell. La Guerra Civil talla de soca-rel una carrera prometedora i els tres anys de penúries a camps de refugiats li serveixen per conèixer Anna Murià a Roissy-en-Brie (París). “Abans d’exiliar-se ella sí que era una intel·lectual coneguda, publicava de manera assídua a la premsa i tenia càrrecs institucionals”, explica l’escriptor i professor terrassenc Jaume Aulet.

La relació, que va durar 43 anys (van tenir dos fills, Roger i Eli, que encara viuen a Mèxic), esdevé un binomi sense el qual no es pot entendre ni la vida ni l’obra senceres de Bartra. “No és que l’inspirés com una musa, sinó que Bartra executa una obra que ha pensat conjuntament amb Murià, que també se la sent com si fos pròpia”, diu l’escriptor Vicenç Villatoro.

Poeta de l’exili
El matrimoni de lletraferits s’instal·la a Mèxic. “Es va forjar a l’exili i es considerava un poeta de l’exili”, remarca Aulet. Però la seva personalitat vitalista converteix el forçós trasllat i la distància amb la seva pàtria en una oportunitat única. “Va aprendre l’anglès i el francès, i això li va obrir les portes a altres cultures. Descobreix el simbolisme francès, TS Elliott, Rilke i Hölderlin i diu: Aquests són els meus’. Així com Calders es tanca i Carner es pensa que Mèxic és el Vallès, Bartra s’obre a la cultura que l’acull”, opina Abrams. La revista ‘Lletres’ (1944-47), llargues visites als EUA i una càtedra de poesia hispanoamericana a la universitat de Maryland el 1969 caracteritzen els 30 anys d’exili.

Retorn i reinvenció
El 1970 decideix tornar a Catalunya i fixa la seva residència a Terrassa, al carrer Avinyó del Segle XX. “La tornada va ser important perquè va crear al seu voltant un cercle d’intel·lectuals”, rememora Aulet. Aleshores, enceta una etapa d’abundància creativa, fins al punt que el segon volum de l’ ‘Obra poètica completa’ (1972-82) consta de 482 pàgines, molt a prop de les 514 del primer volum, escrit entre el 1938 i el 1972. Un cop refet el fil vital, li arriba el reconeixement. El 1973 rep el Premi Carles Riba de poesia per l’obra ‘Els himnes’, el 1981 li concedeixen la Creu de Sant Jordi de la Generalitat i el 1982 guanya el Premi de la Crítica de la poesia catalana amb ‘Haikús d’Arinsal’.

Culte i obert
El seu tarannà receptiu i afable contrastava radicalment amb el prototipus d’artista superb, elitista i poc accessible. “Sempre tenia les portes obertes de casa seva i quan li demanaves algun favor estava a la teva disposició”, destaca Aulet, que rememora una anècdota: “Una vegada vam fer uns Jocs Florals al barri i li vam demanar si podia fer de jurat. El meu pare va fer uns versos, els va ensenyar a Bartra i els van comentar plegats”. Abrams també recorda el seu interès “per la joventut i per compartir. Era un home d’una cultura vasta i una intel·ligència brutal a qui li interessava qualsevol manifestació cultural, des de la poesia oral fins a la més sofisticada”. “Era un home molt culte però la seva formació no era acadèmica, ell es va formar en ateneus i llocs similars”, precisa Aulet.

Polièdric i inclassificable
El fet de ser un tastaolletes i no adscriure’s a cap moviment l’han deixat en terra de ningú. “Té dificultat d’ubicació en una literatura que li agrada posar etiquetes. No el convencia ni el tardomodernisme, ni el neonoucentisme ni l’avantguarda però tenia un element de cadascuna d’aquestes tendències: del Modernisme la voluntat d’universalitat, de l’avantguarda la voluntat de modernitat, i del Noucentisme l’exigència formal de l’obra”, sentencia Abrams. Villatoro hi està d’acord. “És un autor rellevant però la seva opció estètica, més arrelada a la poesia nord-americana, no ha estat assumida com a central en la literatura catalana”.

Abrams el situa a l’altura de Riba i Espriu. “És un referent de la literatura hispànica, europea i universal però està del tot infravalorat perquè a Catalunya hi ha un sistemàtic menyspreu a la pròpia literatura”. Respecte al tòpic de la dificultat, el crític matisa: “És complex però no impossible. Barroc? No, el que passa és que tenia excés de vida”. Un vitalisme corroborat per Aulet. “Una vegada, quan jo era monitor d’esplai, vaig dur un grup de nens a casa seva. Un d’ells li va preguntar quin havia estat el millor moment de la seva vida i ell va contestar: “El moment de néixer”.

“El meu pare ha estat molt present en la meva vida”
Agustí Bartra i Anna Murià van tenir dos fills: Roger (1942), un antropòleg i sociòleg de gran prestigi a Mèxic, i Eli (1947), doctora en Filosofia. Els dos viuen a Mèxic. Eli guarda un molt bon record del seu pare. En l’àmbit familiar, el veu com “una figura molt present en la meva vida, més del que ell es pensava. Era afable i tranquil, tot i que amb explosions de caràcter, sobretot quan jo rondinava i ell volia silenci”. Com a personalitat poètica, també li té veneració, però admet que no és objectiva. “És un dels grans poetes de Catalunya i estic contenta de la revifalla de la seva figura. No és tan menyspreat ni oblidat com es diu i ell no se sentia marginat”.

Quant a l’estil, diu que hi ha una barreja “de poemes més complicats, mítics i històrics i d’altres de cristal·lins”. Del caràcter, Eli en destaca “la intel·ligència extraordinària” i el vitalisme, que va mantenir fins al final. “Estava molt malalt i deia que tornaria a Grècia quan es curés. La mort no li feia cap por, va dir que era com entrar a la mar blava”.

Música i teatre per reivindicar el llegat de l’autor
En els últims anys s’han dut a terme iniciatives per recuperar Bartra: un disc dels sabadellencs La Batzuca, companyies joves que van representar ‘El gos geomètric’ o les apostes de Miquel Pujadó. El 2003 el cantautor terrassenc va musicar ‘El gall canta per tots dos’, el 2006 ‘La sínia i l’estrella’ i el 2008 va dur al Festival Internacional de Guanajuato de Mèxic el muntatge teatral ‘Bartrian(n)a’, amb Pep Pla, Àngel Poch, Rosa Cadafalch i Lluís Soler.

Pujadó desmitifica l’aurèola de complexitat de Bartra. “Per molts, té una certa fama de “difícil”, fins i tot d’inintel·ligible. Però si et molestes a llegir-lo, veus de seguida el seu enorme nivell: usa -digerint-les i fent-ne matèria pròpia- les grans tradicions europees i americanes (de Shakespeare a Melville, de Maragall a Whitman, de Neruda a Machado), per bastir una visió personalíssima de l’Home en el món”. Pujadó destaca l’abnegació de Murià i resumeix el vitalisme de Bartra en un vers capgirat de Neruda: “S’esdevé que no em canso de ser home en la terra”.

Lectura dramatitzada a l’Arxiu
L’Arxiu Històric Comarcal del carrer Pantà va ser l’escenari d’un peculiar homenatge a Bartra. Tres veus diferents van oferir una lectura dramatitzada de fragments de la seva darrera obra, ‘El gall canta per tots dos’. Abans de l’espectacle, Sam Abrams va fer una breu introducció per analitzar el llibre. Com a novetat, es tracta de la primera vegada que la col·lecció poètica de l’editorial Meteora treballa amb un autor que no és viu. El llibre, la major part del qual es va escriure a l’hospital de Sant Llàtzer, consta de poemes llargs i conceptuals que es combinen amb d’altres de lírics de format breu. “És una obra de clara vocació testamentària, un testament intel·ligent, profund, emocionant i vital. Rilke i Whitman, a qui ell tenia com a referents, també van fer llibres a punt de morir però Bartra va més enllà i fa una crònica pas a pas de la seva desaparició”, va dir el crític literari. “Hi ha llums i ombres, coratge i afirmació però també por i incertesa, i hi trobem els tres eixos: vida, bellesa i poesia i amor”. Segons Abrams, ‘El gall canta per tots dos’ posa fi a un període de dotze anys (entre el 1970 i el 1982) “d’una gran explosió de creativitat d’un autor que torna despistat després de l’exili però que es reubica i es retroba amb la seva ciutat, la seva cultura, i la seva llengua”. El crític no dubta a considerar aquesta obra com “una petita joia” que serveix com a excusa idònia per “rescatar-lo, rellegir-lo i posar-lo d’actualitat”.

Notícia extreta de:
La Torre del Palau






Aquest lloc web utilitza cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació, així com per a oferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús. Més informació ACEPTAR