Blog

Trencar l´espai – Article de Vicenç Villatoro a El Temps – 07/05/2013

No és una intuïció teòrica sinó més aviat una constatació empírica: davant del procés autodeterminista a Catalunya, l’Estat espanyol és proactiu en tres direccions.

La primera, reforçar les contradiccions internes que existeixen a Catalunya, reforçant aquells sectors que per interessos econòmics, per posicionament ideològic o per llaços emotius tinguin més resistència a la possibilitat d’una sortida d’Espanya i estiguin disposats a fer-la implantejable. La segona, evitar o com a mínim contrapesar tota forma de visibilitat de la realitat catalana a l’exterior, des de la convicció que una bona part d’aquest partida es juga fora. La tercera, generar una mena de cordó sanitari al voltant de Catalunya, evitant tota via de contagi cap a altres comunitats, de solidaritat al procés català o simplement la persistència de llaços institucionals incòmodes.

Per si de cas.La tercera d’aquestes línies d’actuació és tan important com les altres dues i en qualsevol cas l’estat s’hi demostra tan actiu i tan interessat com en les altres dues. Esdeveniments que s’han produït en l’àmbit de les relacions culturals oficials entre les comunitats de parla catalana només es poden explicar per una voluntat política explícita en aquest sentit. Només així s’entén la forma, el calendari i els discursos amb què s’han pres aquestes decisions. Curiosament, en l’aplicació d’aquesta línia estratègica ha pres una mena de lideratge simbòlic el govern balear, desplaçant de la funció de punta de llança el valencià.

També ha excel·lit en la seva adopció l’aragonès. Ruptura de llaços amb Catalunya explicada directament per la impossibilitat de mantenir iniciatives comunes quan Catalunya ha començat un procés cap a l’autodeterminació i potser cap a la independència. Una ruptura política que només a posteriori s’ha volgut disfressar en ocasions d’arguments econòmics o culturals de més aviat escassa consistència i de molt tardana aparició.Certament, si ho centrem tot en l’àmbit estrictament polític, la dinàmica dels diversos països de parla catalana no és a hores d’ara confluent ni complementària. El procés iniciat a Catalunya no resulta de moment imaginable en els altres territoris, ni junts ni per separat.

Sumar-se al procés situaria les forces polítiques nacionalistes a la resta dels territoris en posicions molt llunyanes a la centralitat i deixaria sens dubte molta terra cremada. De la mateixa manera, des de Catalunya és fàcil considerar que un procés ja per ell mateix molt problemàtic i delicat esdevindria materialment impossible si el seu abast volgués superar el Principat. En política, doncs, que cadascú faci el que hagi de fer, el que vulgui fer i el que cregui que ha de fer, llegint la seva realitat.Però el mal és que hi ha un territori prepolític que també es vol trencar, per si de cas. Per por potser que tingui traducció política o per l’afany d’aïllar Catalunya, s’està produint un procés de ruptura de l’espai cultura, de desvertebració, de fragmentació impermeabilitzada.

Certament, no ve d’ara. Però ara viu una acceleració. Més enllà o més ençà de la política –perquè mai no podrà haver-hi política, si no hi ha aquest teixit bàsic i fonamental previ– ara ens toca preservar l’espai cultural complet, articulat en la seva diversitat, institucionalitzat, obert. Torna a tocar fer feina des d’on es pugui, societat civil, universitats, ajuntaments, les institucions que vulguin, perquè aquesta trama cultural no es trenqui, passi el que passi a Catalunya i passi el que passi per dalt a cadascun dels altres territoris. És un objectiu antic. Però torna a ser nou. Els processos polítics seran diferents i ho han de ser, perquè són diferents les actituds i els projectes. Però acabin com acabin els processos polítics, cal que hi hagi al seu costat una xarxa cívica i cultural, uns llaços que determinin un espai.

El procés d’autodeterminació obert a Catalunya neix de la realitat catalana específica. Els altres territoris faran els seus processos en la línia que marqui la seva realitat, canviant. Però en cap cas l’autodeterminació de Catalunya s’ha de pagar amb la moneda de la ruptura de l’espai cultural compartit i comú. L’espai cultural dels països catalans no pot ser el fre del procés polític català. Però el procés polític català no hauria de suposar el trencament d’aquest espai cultural i civil. Hem de poder treballar per totes dues coses a la vegada.

Article extret de:
El Temps

Notícies relacionades:






Aquest lloc web utilitza cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació, així com per a oferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús. Més informació ACEPTAR