Blog
Contra els Mundials
Ho escric cada quatre anys, des de fa molt temps: estic contra els Mundials de futbol i em semblaria una bona idea la seva abolició. En nom del futbol. Com a aficionat apassionat al futbol. Certament, els Mundials ens han deixat partits memorables, i me’ls miro amb interès. Però l’existència dels Mundials em sembla perniciosa per als fonaments pràctics del futbol. I tinc la sensació que aquest és un esdeveniment que ens agrada als futbolers (però també ens quedem bocabadats mirant la canalla jugant a pilota a la plaça), però que agrada sobretot als patrioters. Que hi pesa més la pàtria que el futbol, i que s’acaba apassionant pels Mundials gent que no té cap interès pel futbol, però que té unes ganes enormes de treure la bandera (una mica el mateix que passava amb la Fórmula 1 i el fenomen Alonso).
El meu argument contra els Mundials és molt senzill. En el món occidental hi ha futbol perquè hi ha clubs. Els clubs formen jugadors, en els seves categories base. Els clubs els detecten, els ensenyen, els cuiden, els preparen, els mantenen, els paguen. I llavors arriba un dia i, com en el dret de cuixa medieval, vénen les seleccions nacionals de futbol i s’emporten els jugadors d’una manera parasitària, aprofitada, i els tornen als seus legítims propietaris cansats i lesionats. O al revés, els jugadors no rendeixen el que els tocaria en els seus clubs -a qui es deuen per damunt de tot- perquè es reserven, no arrisquen i enretiren la cama, no fos cas que es perdessin els Mundials. Els interessos dels clubs i els de les seleccions són enfrontats. Hem de triar. Si donem aquesta força a les seleccions, perjudiquem els clubs, que són els que aguanten l’invent. I si pensem de veritat en els clubs, no té sentit aquesta mena de lleva obligatòria, estatalista, soviètica, que t’obliga a cedir els teus millors actius, en contra dels teus interessos. Per als barcelonistes, les temporades abans i després d’un Mundial són sempre temibles. La d’abans, per si es reserven (els brasilers hi tenen una tirada especial). La següent, perquè tornen esgotats. I com millors jugadors tinguis, més perjudicat. Com més fort és el club, més l’afecta aquest virus oficialista i patrioter.
En exposar aquests criteris amb vehemència en una tertúlia, el bon amic López Burniol em va preguntar amb tota la intenció si pensaria exactament el mateix d’aquí quatre anys si hi havia una selecció catalana al Mundial. La pregunta és pertinent. Li vaig respondre que em semblava que sí. El criteri no és patriòtic, és ideològic. Però el meu catalanisme està impregnat d’aquesta ideologia. En primer lloc, una ideologia que prefereix allò que fa la societat civil de manera lliure i espontània (el clubs) que el que fa l’estat (qualsevol estat) a cop de butlletí oficial i de pressupost públic. L’estat ha d’estar al servei de la societat, i no a l’inrevés. L’estat arriba allà on la societat no podria arribar, i no la substitueix, l’aparta o se n’aprofita.
Però hi ha un altre criteri ideològic. Un club és un equip format per gent que tenen en comú simplement que volen jugar-hi (perquè sí o perquè els paguen) sense altra condició. És un compromís individual amb un objectiu compartit. Una selecció és un equip on resulta obligatori haver nascut en un determinat lloc, tenir una determinada nacionalitat administrativa, ser compatriota. A mi m’agrada més el primer vincle que el segon. M’agrada més que el Barça hagi volgut tenir sempre els millors jugadors del món, hagin nascut on hagin nascut, que no el cas del Bilbao, que només volia tenir jugadors bascos. Crec més en els grups creats per la voluntat i el contracte que en els grups creats pel lloc de naixença o pel que podríem anomenar la nacionalitat ètnica o la pertinença política administrativa. M’agrada més com agrupa jugadors un club que no pas com els agrupa una selecció.
¿Tindré el mateix criteri d’aquí quatre anys? Doncs diria que sí. ¿Demanaré llavors que Catalunya no vagi al Mundial? No! Com deia Vázquez Montalbán, els tractats de desarmament simbòlic només tenen sentit si són multilaterals. No unilaterals. Si tothom en té, tinguem-ne, perquè si no se’ns menjaran. Però posats a somiar, més societat i menys estat. Més clubs i menys seleccions. Més Champions i menys Mundials.
Extret de:
ARA