Probablement, el fet polític més transcendent a l’Espanya de les darreres dècades és la gran operació d’estat per convertir Madrid en una gran capital internacional, l’única dins tot l’Estat. Tradicionalment, Espanya havia acceptat un model, diguem-ne, a la italiana, on Madrid ocupava una capitalitat política i administrativa com la de Roma, però altres ciutats tenien algunes capitalitats rellevants, econòmiques, financeres, culturals, industrials, com a Itàlia les tenen Milà, Torí o Nàpols. Però, a partir d’un cert moment, Espanya passa a optar per un model a la francesa, on París és la capital de tot i la resta, des de Bordeus a Lió o a Marsella, no deixen de ser ciutats de províncies. Aquesta opció ve de lluny, s’accelera quan els Jocs Olímpics de Barcelona posen de manifest que en l’actualitat és tan important la competència entre ciutats com entre estats i, finalment, el segon govern d’Aznar l’emprèn amb els considerables recursos econòmics i de poder de l’Estat.
Seguir llegint a El Temps