En la mort de Josep Espar Ticó, una personalitat que va ser importantíssima en la resistència i en la reconstrucció cultural i a qui vaig tenir el privilegi de tractar en molts fronts i moltes ocasions, han aparegut en els mitjans interessants esbossos biogràfics. En tot ells d’una manera o altra apareix una constatació enormement significativa, i que va és enllà de la seva persona, tot i que ell ‘encarna d’una manera particularment clara. Em refereixo a la perplexitat amb la que a finals dels anys cinquanta i començament dels seixanta el règim franquista contemplava l’existència de personatges com l’Espar. Per entendre’ns, el franquisme no podia entendre de cap manera com una persona que anava amb corbata –l’expressió surt en laguns document policials de l’època-, universitari, advocat, profundament catòlic, a qui la FAI havia matat el pare en la revolució, benestant tot i que no exactament milionari, amb botiga d’èxit i de luxe a Barcelona, no tant sols no fos fervorosament i agraïdament franquista sinó que fos un adversari actiu del règim. No els hi cabia al cap. Hi havia alguna cosa que no els quadrava.

Segueix llegint aquí