Vicenç Villatoro va guanyar el premi Carles Rahola d’assaig amb ‘Massa foc’ (Ed. Pòrtic), un llibre inclassificable en el qual inventa, i contextualitza, deliciosos diàlegs entre Maquiavel —autor d’‘El príncep’— i Savonarola— integrista que intenta governar una República de Déu—.

Com se li acut aquesta barreja d’assaig biogràfic amb un pessic de diàleg inventat —tot i que lògic i respectuós amb els personatges històrics— i un pensament d’història de l’art?
—Crec en els gèneres i penso que la novel·la té un futur extraordinari, però em passa cada vegada més, com a escriptor i com a lector, que els territoris fronterers entre ficció i no ficció, entre assaig i narrativa, entre periodisme i assaig, són terrenys que em són útils per a allò que vull dir. No és perquè vulgui explorar aquests terrenys fronterers, és que són l’eina que més bé em va. I entre les eines que faig servir per aquest llibre, moltes pertanyen a la narrativa; unes altres a l’assaig, però per a mi moltes pertanyen al periodisme. L’explicació del temps dels Mèdici i Savonarola és reportatjada. I hi ha una tradició en el periodisme —també en la filosofia, però aquesta és més noble i ja no hi aspiro— de construir articles d’opinió a través de diàlegs. En la premsa anglosaxona aquests articles funcionen molt bé.

Segueix llegint l’entrevista.