Les darreres eleccions espanyoles van desmentir el que semblava un axioma indiscutible de la política espanyola des de sempre: que, quan feien falta vots, apel·lar a la versió més futbolística i hooligan del nacionalisme espanyol i practicar l’anticatalanisme i més en general la càrrega xulesca i barroera contra tot nacionalisme dissident —al crit de l’a por ellos— seria automàticament per guanyar aquests vots que feien falta. El que podríem anomenar, per pura convenció imprecisa, un neoblaverisme d’àmbit espanyol, enfundant-se en la samarreta de la roja, confrontant-se amb violència verbal contra tota forma de catalanisme i contra tota forma de basquisme …