“Vox deu tenir un bon cap de màrqueting. Saben que, ben sovint, el nom fa la cosa, o si més no la imatge de la cosa. I que si vols provocar una polèmica, i participar-hi des d’una posició de força, cal que inventis paraules efectives i intencionades. Llavors, des de Vox es van inventar això del “pin parental”. És un nom que crida l’atenció, i que et situa en una bona posició de sortida en la polèmica. És un nom imprecís i fins i tot enganyós, però estratègicament ben triat. Oi que hi ha mecanismes tecnològics gràcies als quals els pares poden controlar —i restringir— l’accés dels seus fills a determinats continguts a l’ordinador, al mòbil o a la tauleta? Doncs inventem un sistema perquè els pares puguin controlar i restringir l’accés dels seus fills a les activitats escolars que els desagraden. I com que l’exemple ens ve del camp de la tecnologia, anomenem-lo pin, encara que no sigui un pin, per generar una aparença de semblança, una imatge en què una cosa i l’altra són la mateixa. Si la tecnologia permet que els nostres fills no vegin el que no volem que vegin, això ha de servir a l’escola com a la televisió. És el mateix.”