Blog
Els Labòries
En els atles escolars sol haver-hi, en pàgines successives, un mapa físic i un mapa polític. En el mapa físic hi ha el territori, les muntanyes, els rius, els mars, les ciutats… En el polític, aquest territori apareix distribuït en taques de colors diferents dins de límits precisos, que són els Estats. El mapa polític dibuixa unes ratlles damunt del físic. I aquestes ratlles, les fronteres, són sovint producte dels atzars de la història: de matrimonis reials, de batalles guanyades i perdudes, d’invasions, annexions o trencaments. A alguns, per cert, ens agradaria que aquestes ratlles fossin avui també producte de la democràcia: és a dir, de la lliure decisió de la gent que hi viu. Dels vots.
En el temps de la transició, a Terrassa, com a moltes ciutats de Catalunya, teníem –en termes ideològics- un equivalent al mapa físic de la ciutat, però no teníem encara el seu mapa polític. Vull dir que sabíem que hi havia gent amb actituds, posicionaments i projectes polítics diversos, però no teníem encara un mapa de com això es distribuiria en espais i en colors, com fan els mapes polítics. I en aquell mapa diguem-ne físic de les ideologies de la ciutat hi havia, en un lloc molt important, els Labória, en Jordi i en Lluís, persones apreciades per la seva militància cívica i cultural i a qui se sabia en l’àmbit d’una esquerra catalanista com la que en el conjunt del país representava en Pallach.
Aquest era un component rellevant del mapa de la ciutat, amb gent que estava a la UGT, a l’ensenyament, a algunes associacions de veïns… Com n’hi havia d’altres: un món d’inspiració social cristiana i catalanista al voltant dels germans Badia, una immensa extensió d’esquerra antifranquista que es vertebrava clandestinament al voltant del PSUC i de Comissions Obreres, un catalanisme centrista molt present en el món cultural i també, no ho oblidem, una extensió prou considerable de tardofranquisme, més o menys autoritari, més o menys pactista, més o menys conscient.
Quan es projectar damunt d’aquest mapa físic de Terrassa un mapa polític, la major part d’aquell món que representaven els Labòries –per entendre’ns- va quedar inclòs en l’espai socialista, en el nou PSC. Les famílies ideològiques es podien haver distribuït i orientat d’altres maneres. Pensem que en Jordi Labòria havia anat a llistes del Pacte Democràtic al costat de Convergència, i que la nit de la victòria de Pujol en les primeres eleccions catalanes em va comentar –amb la seva lucidesa de sempre- que s’inaugurava un període de tensió i guerra freda entre el món socialista i el convergent que tindria conseqüències negatives per al país.
El mapa polític es va dibuixar com es va dibuixar, l’atzar hi va tenir com sempre un paper determinant, la unificació socialista, la crisi del PSUC particularment agre a Terrassa, la primera victòria contra pronòstic d’en Manuel Royes a les municipals… El fet que els Labòries i allò que significaven optessin per integrar-se en el bloc divers i heterogeni del socialisme egarenc va ser importantíssim per donar-li l’hegemonia, al costat de molta altra gent. En qualsevol aquell mapa polític de Terrassa ha persistit amb retocs fins a avui mateix.
Doncs de la mateixa manera que el posicionament dels Labòries va ser una dada imprescindible per veure com el mapa físic de les ideologies de Terrassa quallava en un mapa polític nou i prou estable en el temps, per entendre com quedaven distribuïts els espais polítics de la societat, quins blocs i quines aliances esdevenien centrals, avui el reposicionament dels Labòries (encara que no siguin totes les mateixes persones, sí el mateix cognom i un espai semblant!) em sembla el senyal inequívoc que aquell mapa polític ha caducat, que aquella distribució d’espais polítics s’ha de tornar a fer, que el mapa polític de Terrassa que van dibuixar els atzars, les voluntats, les prioritats i les eleccions de llavors ha arribat al seu punt i final.
Els Labòries, metafòricament, en van marxar l’inici. Els Labòries en marquen, si em permeten dir-ho així, el replay.
Extret de: www.naciodigital.cat