Les revolucions frustrades de Vicenç Villatoro

L’escriptor terrassenc converteix la construcció del Canal d’Urgell en una metàfora del procés a ‘Urgell. La febre d’aigua’

A part de la qüestió jueva, un dels temes que més interessen a Vicenç Villatoro és el de la família. Suposo que és per això que l’autor de Terrassa ha dedicat gran part de la darrera dècada a parlar-nos de la seva. D’aquesta fascinació van néixer Un home que se’n va (2014) i La casa dels avis (2021), dues històries sobre homes d’ideals progressistes a qui la guerra del 36 va truncar l’existència. Un era de Còrdova, l’altre de Canet, però ambdós compartien una mateixa capacitat per conservar l’esperança en els moments més durs, quan tots els elements del seu entorn els induïen a pensar que havien fracassat. Aquesta virtut extraordinària tindria a veure, com a mínim en el cas de l’avi català, amb “la memòria genètica dels seus avantpassats”, concretament, amb la d’un calderer napolità que es va instal·lar a les Terres de Ponent durant la primera meitat del segle XIX.

D’en Vincenzo Lammoglia, nascut a Maratea el 9 de gener de 1816, en sabem més aviat poc (els pobres no deixen gaires papers), però “quan no saps i mai no podràs saber”, sempre tens l’opció d’omplir els forats gràcies a la imaginació. Això és el que ha fet Villatoro, engendrant, ja de pas, una novel·la de 600 pàgines que acaba de publicar Proa. Urgell. La febre d’aigua (2024), serveix al rebesnet d’en Vincenzo (catalanitzat com a Vicenç Lamolla) per construir una narració que gira entorn a la construcció del Canal d’Urgell, empresa faraònica que va transformar per sempre el paisatge d’indrets com Mollerussa, Bell-lloc o Agramunt. El protagonista, però, no és en Vicenç ni la seva dona (la Pelegrina Rodamilans) ni l’enginyer Domingo Cardenal, sinó la terra seca de la riba del Sió, metàfora d’una Catalunya que, en pocs anys, va canviar molt i molt de pressa.

Segueix llegint a El Nacional

Foto: Sergi Alcàzar