Vicenç Villatoro: “El procés va valer la pena. Ara, això no vol dir que tot es fes bé”

L’escriptor Vicenç Villatoro publica ‘Urgell. La febre d’aigua’, una novel·la que relata la gran epopeia del Canal d’Urgell · Hi reflexiona sobre la idea d’èxit i fracàs i serveix de metàfora de fets molt més recents

Urgell. La febre d’aigua (Proa) és el retorn de l’escriptor Vicenç Villatoro Lamolla (Terrassa, 1957) a la novel·la monumental després d’haver publicat l’any 2022 el breu relat Tren a Matarea. I hi torna enfrontant-se literàriament a una de les epopeies catalanes més grans del segle XIX, la construcció del Canal d’Urgell, una de les obres d’enginyeria més ambicioses d’Europa. El somni de convertir l’anomenat Clot del Diable en una terra fèrtil va il·lusionar Ponent, en un moment marcat per les guerres carlines, gràcies a l’empenta de la família Girona. Villatoro, que va tancar el cicle de la història familiar amb La casa dels avis, relata aquesta història sobre el fracàs –perquè després, de fet, el canal va ser considerat durant dècades un error, fins que es va esdevenir l’èxit– a partir del punt de vista d’un avantpassat, Vicenç Lamolla, un calderer originari de l’antic regne de les Dues Silícies, instal·lat a Agramunt. I, alhora, no amaga que aquesta història sobre l’èxit i la derrota també és una metàfora d’uns altres fets més recents.

—L’abril de l’any passat la sequera va obligar a tancar per primera vegada el Canal d’Urgell. Llavors molta gent va descobrir que existia.

—En aquell moment vaig tenir la sensació que el país no era conscient de la importància i ambició del Canal d’Urgell. I que això, a més a més, era un retret que Ponent ens feia al conjunt del país: que els seus signes d’identitat no eren valorats. Al final, només la sequera aconsegueix aquest objectiu. La sequera, a més, em va ajudar com a escriptor. Perquè la raó del llibre era parlar del fracàs i del seu caràcter conjuntural. La sequera m’anava bé per recordar, també, el caràcter conjuntural del triomf. Podem dir que el canal va anar malament, però finalment va anar bé. Ara, en realitat, no hi ha “finalment”. La història no s’acaba i cíclicament podem anar bé, podem anar malament i així per sempre més. El lema del llibre podria haver estat aquell vers de l’“If” de Kipling, quan diu “el triomf i el fracàs, aquests dos grans impostors”.

Segueix llegint a Vilaweb