Final de trajecte
A començament dels anys vuitanta, en els primers anys de la Generalitat del president
Pujol, es deia -gairebé com una broma- que la institució estava encantada cada vegada
que hi havia una manifestació a la plaça de Sant Jaume: era un certificat que els catalans
pensaven que allà hi havia el seu govern, el govern a qui havien de reclamar i a qui es
podien queixar, l’expressió d’un poder polític que afectava la seva vida quotidiana. Des
del primer moment, la Generalitat no volia ser l’administració autonòmica catalana, sinó
el govern de Catalunya. De vegades això tenia un punt de ficció, d’acte de voluntat més
que no pas de descripció de la realitat. Però la voluntat tiba la realitat.
A hores d’ara, la Generalitat no té a les seves mans les eines polítiques i econòmiques
necessàries per exercir de govern de Catalunya, per ser l’interlocutor de les aspiracions i
dels problemes dels catalans. Potser no les ha tingut mai del tot, però hi ha hagut en els
últims anys fets i processos que porten inevitablement a un final de trajecte, a la
impossibilitat de mantenir aquesta situació: o la Generalitat obté aquestes eines i pot
exercir de govern de Catalunya o ha de dir als ciutadans que no les té i que no pot
exercir aquest paper, encara que vulgui. Quan algú es manifesti a la plaça de Sant Jaume
per reclamar a la Generalitat alguna cosa important, alguna cosa decisiva en la seva
pròpia vida, la Generalitat li haurà de dir -si no té les eines imprescindibles per
negociar-ho- que s’ha manifestat en un lloc equivocat, que això és en un altre lloc.
Aquesta dificultat afegida per exercir com a govern de Catalunya té causes polítiques i
econòmiques que van lligades. En les polítiques, la sentència del Constitucional sobre
l’Estatut va posar uns límits considerables a l’exercici de competències bàsiques. Però ha
estat sobretot la crisi econòmica el que ha convertit la situació en insostenible. Un
dèficit fiscal que en temps de bonança podia ser injust però suportable a hores d’ara és
injust i a més insuportable. Si la Generalitat té problemes per arribar a final de mes, si
ha confiat que el fet d’avançar-se i excel·lir en els ajustaments i les austeritats tindria
premi i no càstig, si els pressupostos generals de l’Estat no paguen el que deuen i
reparteixen la inversió d’una forma molt discutible, els marges de maniobra per exercir
de govern de Catlaunya són cada vegada menors.
En aquests moments hi ha sectors a Catalunya que han arribat a un punt crític. Ja sabem
que l’austeritat dels pressupostos públics ha vingut per quedar-se i que no es tornarà a
situacions anteriors. Amb tot, hi ha sectors que poden sobreviure un any o dos amb
pressupostos públics molt ajustats, però que necessitaran en algun moment, aviat,
inversió i recursos per ser eficaços i competitius. Penso en el món de la cultura, per
exemple. Són sectors en un cert sentit nuclears. Altres sectors ho són des de la
perspectiva econòmica. Hi ha infraestructures parades que a mitjà termini són
imprescindibles. Totes aquestes necessitats del país aniran, per dir-ho així, a parlar amb
el propi govern, amb el govern de la Generalitat. Es manifestaran a la plaça de Sant
Jaume, i és bo que sigui així. I probablement en molts casos tindran la complicitat del govern de Catalunya. Seran compresos i les seves preocupacions seran compartides.
Però, tal com estan les coses, no se’ls podrà donar la resposta que necessiten.
Quan va haver-hi el canvi de govern a Espanya, alguns prometien un replantejament
polític de fons: l’estat de les autonomies amb el cafè per a tothom no té sentit, però
podia haver-hi una contraoferta interessant per a Catalunya, sobretot en el terreny
econòmic, més que en l’identitari. Els pressupostos de l’Estat d’aquest any no van en
aquesta direcció. Al contrari. La política continua sent carregar sobre les autonomies i la
seva despesa els costos de l’austeritat obligada i necessària. I continua sent un
repartiment desigual i injust de les càrregues i de les inversions.
Hem arribat a un final de trajecte. O hi ha un replantejament de fons que doti la
Generalitat de les eines econòmiques i polítiques, fiscals i competencials per exercir de
govern de Catalunya, o no podrà ser res més que una adminsitració autonòmica, és a dir,
una eina de descentralització administrativa. O la Generalitat pot donar una resposta
austera però raonable als sectors del país que la demanen, o és el seu interlocutor, o té
marge de maniobra per invertir i per actuar, o serà una diputació provincial. No serà
percebuda pels catalans com el seu govern. No hi haurà manifestacions a la plaça de
Sant Jaume, com no n’hi ha davant de la Diputació: la gent agafarà el tren per anar a
manifestar-se a Madrid. Això és el pacte fiscal, esclar. Però no és només el pacte fiscal.
És economia i és política. És un replantejament a fons. El final d’un trajecte.
De vegades la gent que ve de fora ens pregunta, als catalans, si passaran coses en els
pròxims mesos. Jo els responc que estic convençut que passaran en el termini d’un any.
No sé quines. I poden no ser bones. Però passaran. Per una senzilla raó: perquè allà on
som no ens hi podem quedar. Hi ha un decalatge insostenible entre les expectatives i les
possibilitats. Un any. I trajecte nou.
http://www.jordipujol.cat/files/articles/vvillatoro36.pdf