Blog
La meva crítica de “La claror del juliol”, de Vicenç Villatoro (Avui, 15/5/97) – Joan Josep Isern
Encalçar el vent
(Article publicat al suplement de cultura del diari Avui el 15 de maig de 1977)
Ho deixo escrit ja de bon començament: amb “La claror del juliol” Vicenç Villatoro ha fet, al meu parer, la novel·la més ambiciosa de plantejaments i més reeixida pel que fa a resultats de la seva bibliografia. Ens trobem, per tant, davant d’un llibre absolutament recomanable per a qualsevol lector amb un mínim de sensibilitat, Un llibre que, a més a més, tal com diuen que passa amb les grans novel·les, ofereix de manera clara des del començament la mesura exacta de la seva magnitud.
“La claror del juliol” s’obre amb una frase rotunda: “Només em recordo feliç als estius a Favinyana”. Una frase que mereix passar a les antologies de les millors frases inicials dels darrers temps a casa nostra. I continua amb un esplèndid paràgraf…
(n’hi ha més)
… d’encara no vint línies on es condensa magistralment l’essència de les quatre-centes cinquanta pàgines següents. De fet, si no fos perquè em sabria greu que algú em titllés de frívol, la millor crítica que se li pot fer al llibre, el millor argument per engrescar els lectors a entrar en l’univers que ens proposa Villatoro seria reproduir íntegrament la mitja pàgina inicial del llibre i prou. Creguin-me.
Tres amics, una illa
La novel·la explica detalladament la relació de tres amics -Salvador, Joan Lluís i Rosa- durant onze anys. Més concretament, durant el període que va de 1928 a 1939 en una illa mediterrània originària on s’hi barregen elements paisatgístics i històrics de Mallorca i de Menorca. Estructurada com un “flashback”, la història està narrada l’any 1947 des del punt de vista de Joan Lluís, que acaba de sortir de la presó on ha purgat, segons la justícia dels vencedors, per les seves activitats públiques durant la República i la Guerra civil.
Joan Lluís i Salvador representen dues maneres molt diferents d’enfrontar-se a la realitat que els envolta. En les primeres pàgines Rosa els descriu tal com eren als divuit anys: “Un aristòcrata despistat a qui li agraden les pedres velles i els poetes alemanys vestits de negre” (Joan Lluís) i “Un projecte molt avançat de cicló humà efervescent, interessat per l’economia metafísica i la classe obrera” (Salvador). el pas dels anys i els avatars històrics no faran més que accentuar aquests trets. I enmig dels dos amics, com a element catalitzador, l’esperit pràctic i directe de Rosa, una dona plena de vida per a la qual “… el passat era passat inexistent, no hi havia cap necessitat de conservar-lo si no tenia un valor i una utilitat en el present”.
Vida i ideologia
Vicenç Villatoro fa una reflexió sobre les relacions entre la vida i la ideologia, un tema que no és la primera vegada que afronta en la seva obra però que aquí esclata amb plenitud enlluernadora. I el seu gran encert és l’exquisit equilibri que ha sabut mantenir entre ambdós pols. Jo m’he cregut “La claror del juliol” perquè m’ha semblat percebre-hi el batec càlid i insegur del que és real. Me l’he cregut perquè l’autor ha sabut fer una novel·la nés de dubtes que d’idees -o, millor, d’idees amb majúscula-, més de clarobscurs que de certeses. Una novel·la on conflueixen maduresa i talent a parts iguals i sense gasiveria.
No hi ha bons ni dolents, en aquest llibre. Els fets els coneixem per mitjà de la veu de Joan Lluís, que ens els explica -de fet, se’ls explica a ell mateix- des d’una actitud aparentment passiva. Perplexa. Però la història podria explicar-nos-la qualsevol altre membre del triangle de protagonistes. El resultat seria diferent, sí, però no menys ric: I seria una altra novel·la tan atractiva i commovedora com aquesta per la senzilla raó que no ens les havem amb herois sinó amb éssers de carn i ossos. Només. I no menys.
Éssers com Joan Lluís que després dels estralls de la guerra i de la revenja dels vencedors encara són capaços d’escriure: “No entenc del tot aquest món on he tornat. Potser tampoc no entenia ben bé el meu, el d’abans. Aquell era exagerat, exaltat, tot hi semblava possible. Aquest sembla apagat, atemorit, només hi sembla possible l’estricta supervivència.” Un Joan Lluís clarivident i analític, que se sap incapaç d’apassionar-se per les grans idees -“Em sento genèticament ben dotat per a les felicitats concretes, no pas per als temps feliços”- al qual els esdeveniments sembla que el superen però que coneix millor que ningú el valor de la memòria com a element regenerador. El valor de la reflexió contraposada a l’acció.
La il·lusió impossible
Hi ha individus que viuen apassionadament la història, que miren de capgirar-ne el rumb. D’altres es limiten a recopilar-la sense afanys exemplificadors perquè, al cap i a la fi, l’experiència sempre ha estat sinònim de fracàs en pròpia pell. Però també a força d’experiència es pot arribar a copsar que tot és pura il·lusió i que no és possible encalçar el vent, tot i que ningú està exempts de l’obligació d’intentar-ho. El premi final (perquè, segons Villatoro, hi ha premi final) és la placidesa de reconèixer-se viu al final del túnel. I així, de la mateixa manera que el llibre s’obre amb un paràgraf memorable, hem de desplaçar-nos fins a la penúltima pàgina per trobar l’afirmació que resumeix i justifica el trajecte vital del narrador: “Em dic Joan Lluís Cardona Riera. Sóc, encara.”
Vicenç Villatoro, a més a més, s’ha proposat parlar-nos de tot això sense presses, quasi a cau d’orella. Amb una cura exquisida pels detalls i les descripcions. Deixant espai a les veus i als silencis. Ordenadament i sense cops d’efecte la història de l’amistat entre Salvador, Rosa i Joan Lluís ens va entrant amb la força convincent de la bona literatura. La que, enriquidora i apassionant, ens encomana frase a frase, escena a escena, el desig dels seus protagonistes. Aquest desig irrefrenable de creure que sí, que és possible encalçar el vent.
Article extret de:
Totxanes, totxos i maons – Bloc de Joan Josep Isern