He estat rellegint aquests dies El Gattopardo, la formidable novel·la de Tomasi de Lampedusa, de Palerm estant, però amb el paisatge polític de l’enorme embolic creat a Catalunya i a Espanya en les últimes eleccions respectives. Per tant, la lectura, més enllà del plaer literari, ha estat inevitablement política. I cal recordar que a El Gattopardo se li ha atribuït sempre una tesi política, un missatge que es repeteix una i vegada i una altra: com diu El Gattopardo, cal que alguna cosa canviï per tal que no canviï res. Ho hem sentit una pila de vegades. Normalment. És una cita que es posa en boca dels conservadors. Si fa no fa dirien, estratègicament, que per mantenir tots els privilegis, per no tocar res de fons, cal fer de tant en tant algun canvi ornamental, estètic. Personalment, no l’he sentit mai en boca d’un conservador. Més aviat l’he sentit sempre, atribuint-la als conservadors, en boca dels revolucionaris impacients, com una alarma: que no ens passi com amb El Gattopardo, que aquests canvis reformistes que ens proposeu siguin una manera de fer veure que canvia alguna cosa per no canviar res de fons. Cal recordar que pertanyo a una generació en què, quan era estudiant, els termes socialdemòcrata o reformista eren considerats un insult. Ara s’hi ha afegit neoliberal.