Blog

Memòria de la riuada – Article de Vicenç Villatoro a “La Torre del Palau”

Latorredelpalau

He seguit amb interès i emoció els recordatoris de la Riuada del 1962 però, en alguns casos, amb un cert malestar. Algunes de les evocacions fetes des dels aparells de propaganda municipal m’ha semblat que feien servir el record de la Riuada com a excusa per a una operació inadequada i inoportuna d’autobombo.

Es feia una lectura massa ideològica de la Riuada –legítima, però enormement reduccionista– que era explicada estrictament com l’efecte d’una Terrassa desvertebrada i desendreçada… que es contraposava a la ciutat perfecta, articulada, feliç i en coloraines que ha construït al llarg de trenta llargs anys el socialisme local. Ja hem après que l’autobombo forma part del llenguatge polític, però s’haurien de triar millor les ocasions. La lectura dels anys 60 pot ser correcta, tot i que em sembla reduccionista. Però no sé si calia fer-la servir gairebé com a pròleg d’aquest càntic a les realitzacions del règim, en una estètica a mig camí entre la propaganda soviètica i el No-Do amb colors.

Si no és amb efectes propagandístics, no s’acaba d’entendre aquest llarguíssim epíleg de càntic a la construcció de la ciutat perfecta per part dels ajuntaments socialistes, que gairebé porta incorporada com a banda sonora aquella cançó tan bonica de propaganda castrista que vam cantar en la joventut: “Y así pensaban seguir, contra el pueblo conspirando, para seguirlo explotando… y en eso llegó Fidel!”. I Fidel són ells, naturalment. Ni veig la necessitat de fer servir la memòria dels morts de la Riuada per fer propaganda política, ni em sembla justa la contraposició entre el desastre de la ciutat franquista –del tot certa– i la ciutat vertebrada, integrada i magnífica que haurien construït els governs locals socialistes, i en la qual figura que la Riuada ja no seria possible.

Entre altres coses perquè el mèrit de cosir aquella ciutat descosida comença molt abans de l’arribada dels socialistes a l’Ajuntament i el protagonisme positiu el té moltíssima més gent, des dels veïns fins a les entitats culturals, des dels moviments cívics fins als partits polítics de tot color, des del govern central fins a la Generalitat. I hi ha dues coses que fan lleig: que l’Ajuntament s’elogiï a ell mateix i que ho faci sobre la memòria de la tragèdia.

Article extret de:
La Torre del Palau

Notícies relacionades:






Aquest lloc web utilitza cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació, així com per a oferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús. Més informació ACEPTAR