Hi ha tota una generació que va créixer amb l’expressió “Somiem en un món sense fronteres” com una mena de lema escolar i benpensant, regat amb l’“Imagine” de John Lennon i altres expressions de la cultura pop de l’endemà dels hippies. Veiem les fronteres com una cosa antipàtica, o com l’expressió d’una realitat antiga que caldria deixar enrere. Sabíem, és cert, que les fronteres havien estat útils als nostres avis: passar una frontera camí de l’exili n’havia salvat molts de la mort i de la persecució. Però això passava perquè les guerres i les circumstàncies polítiques feien que aquelles velles fronteres fossin dures, molt marcades, molt dramàtiques. Ens agradava molt més la vivència del fet fronterer que teníem per primera vegada en l’edat adulta, i referida, això sí, només a les fronteres interiors de la Unió Europea.