La nit de les darreres eleccions espanyoles, bona part de l’opinió publicada espanyola va reaccionar com si un atzar malèfic hagués provocat un incomprensible accident polític: amb les dades que sortien de l’escrutini, la governabilitat d’Espanya està en mans del president Puigdemont, a qui fins aquell dia s’havia presentat com un veritable monstre, deshumanitzat i pròfug de la justícia. I resulta que aritmèticament els seus vots feien falta per a la investidura d’un govern espanyol, fos del PP o fos del PSOE. Que era a les seves mans decantar la balança de la política espanyola. I que sense ell no hi havia combinatòria possible, més enllà del pacte PSOE-PP, amb Feijóo de president, letal per al PSOE i mortal per a Pedro Sánchez. Ja sospitaven que Junts no ho faria de franc. No sospitaven encara, però potser intuïen, que a més de no votar ni a uns ni a altres de franc, perquè ni a uns ni a altres tenia res a agrair, hauria après del PNB (i en part també de la memòria del pujolisme) que qui exerceix de frontissa en la vida política espanyola ha de tenir la precaució de cobrar car i a l’avançada, perquè la tradició és que, un cop obtinguts els vots, els pactes s’obliden i els compromisos s’aigualeixen.

Segueix llegint l’article a El Món