Vicenç Villatoro (1957) s’ha convertit, amb el temps, en una veu de referència al país. La qüestió més sorprenent és que, en un món que fagocita referents a una velocitat esfereïdora, ell fa molts anys que ho és. Periodista i escriptor, ha dirigit, entre més, el diari Avui i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Escriu el seu dietari a l’Ara, ha tocat la majoria de gèneres literaris –poesia, dietari, assaig, novel·la– i ha guanyat alguns dels principals premis literaris dels Països Catalans. Aquests darrers temps, l’hem vist vinculat directament a la direcció del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Tot això no l’impedeix d’exercir d’avi quan cal, tasca que fa de molt bon grat. Ha passat pel Parlament de Catalunya com a diputat de Convergència i ha dirigit l’Institut Ramon Llull, entre moltes altres coses, però la seva passió és la literatura entesa en un sentit ampli. Barba blanca venerable de rei de l’Orient, ulls vius d’esquirol quan detecta provisions per a passar l’hivern i bonhomia en el tracte amb els periodistes perquè coneix la duresa de l’ofici. Comencem parlant de Florència i acabem parlant, ja més enllà de l’entrevista, de la literatura portuguesa. Villatoro no hauria desentonat a la Florència dels Mèdici que fa d’escenari a Massa foc, diàlegs extremament apòcrifs entre Savonarola i Maquiavel, el llibre pel qual va rebre el premi Carles Rahola d’assaig en els darrers premis Prudenci Bertrana.

Segueix llegint l’entrevista.