Article extret del blog: Xavier Serrahima: el racó de la paraula

A poc a poc, com una primera puja de tardor, sua, dolça, però incessant, la sala de la Biblioteca Central de Terrassa es va omplint de curiosos que volen saber per què un home se’n va (anar) i per què un altre, el seu nét, tot d’una va sentir la necessitat d’escriure la seva història. També ells volen saber, i volen saber de veritat.

Inicia la presentació la Maria Gental, directora adjunta de la biblioteca. Explica que per a les biblioteques de Terrassa sempre és fonamental fer costat a un autor local, però encara ho és més en el cas de Vicenç Villatoro, que té tanta familiaritat, literària i personal, amb la ciutat —convertida en escenari d’algunes de les seves novel·les.

Prossegueix en Josep Lluch, editor de Proa, indicant que Un home que se’n va és un llibre important de debò, i que això és necessari dir-ho perquè la gent ho sàpiga, perquè no es perdin l’oportunitat de llegir-lo: “Per més que no se sàpiga ben bé si és una novel·la, un reportatge o una biografia, és una obra de primera categoria, on el Vicenç s’ha permès —i ha fet bé de fer-ho— prescindir de les convencions dels gèneres per assolir millor el seu objectiu: conèixer i comprendre el seu avi; conèixer-se i comprendre’s a ell mateix. I, de retruc, també tant el nostre país com Andalusia”.

Pren la paraula en Sam Abrams, consagrat crític i assagista, agraint que el seu amic Villatoro l’hagi convidat a fer-li costat en un moment tan transcendental de la seva carrera literària, atès que considera que es tracta, no ja d’un llibre important, com ha afirmat el seu predecessor, sinó d’una obra mestra, plena de vida, de vigor i d’entusiasme, escrita per un autor que, malgrat el seu rostre afable —la qual cosa sovint fa pensar que la seva obra pugui ésser planera o discreta—, és brillant, ambiciós i competitiu. I, al damunt, que juga net, car la citació que obre el llibre correspon a Els enfonsats, de Daniel Mendelshon. Un escriptor que, juntament amb Amos Oz, amb el seu Conte d’amor i tenebres i amb Sebald, amb Els emigrats, van cercar les arrels desconegudes de la seva família. I citar-lo és, per al Vicenç, la seva manera de dir-nos: és això el que vull fer, jo.

“El llibre és una recreació de la vida de Vicente Villatoro Porcel, el seu avi, nascut a Castro del Rio i mort a Terrassa. Crea i recrea la seva existència a partir d’un moment de fractura molt significatiu que es produeix en la seva vida: el 1950, quan deixa el seu poble i marxa cap a Terrassa. Mendelshon diu, al seu llibre «Ser viu és tenir una història per explicar», i aquest és el punt de partida del Vicenç, ressuscitar la vida del seu avi, convertint-lo en el centre de la seva història. Una història que és, al temps, una interrogació sobre la literatura, perquè, com anota al llibre: «Per què torno? Per escriure? Per què escric? Perquè per a mi escriure i viure és el mateix.»”

Remarca Abrams que, tot i el caràcter tant personal de l’obra, alhora va molt més enllà, permet que tothom pugui fer-hi la seva interlocució, pugui aconseguir la seva universalitat. Perquè el llibre s’immergeix en una increïble diversitat de temes: la emigració i la immigració; la vida i la mort, el vitalisme, la permanència i el canvi, la família, la identitat, les arrels, el sentit de pertinença, l’autodescobriment, l’alteritat, la guerra i la pau, la llibertat i la falta de llibertat, la justícia i la injustícia, la memòria, la por i el dubte, l’escriptura… Però, sobretot, si hi ha algun tema central és el de la consciència moral, l’evidència que el mal existeix. Perquè és el mal el que fractura l’existència de l’home que se’n va.

“Però no ens hem d’enganyar, aquesta profusió de temes està molt ben estructurat. Villatoro ho té tot molt ben calculat i pensat. Estructurat en forma de tragèdia, tal i com volia Aristòtil, en tres parts: una situació inicial, una problemàtica o ruptura, i una solució que suposa un nou ordre. Ara bé, a quin gènere correspon? No a un de sol, participa de molts. En ell ha reconduït tots els seus talents literaris —el de poeta, de novel·lista, de periodista, de memorialista… —i n’ha afegit algun altre. És biografia i autobiografia, però és també novel·la. És per això que us recomano no només que el llegiu, amb molta calma i atenció, sinó que el rellegiu, i que interactueu amb el text, a cada pàgina el Vicenç us interpel·la: què en penseu?, com ho hauríeu vist vosaltres, això?, com ho hauríeu afrontat.”

Abans que pugui intervenir l’escriptor, la darrera generació dels Villatoro, els seus néts, decideixen fer cas d’Abrams i dir-hi la seva, des del darrera del tot de la sala. Com que malauradament, ja no som capaços d’entendre el llenguatge dels nens més petits —«Logré el uso de la razón. / Perdí el uso del misterio.», escrivia Gabriel Celaya al seu esplèndid poema “El niño que ya no soy”—, ens perdem l’oportunitat de conèixer el seu parer.

L’escriptor, visiblement emocionat i fins i tot un xic aclaparat per les elogioses paraules de l’assagista, comença comentant que l’autor sempre ho té difícil, a l’hora de presentar un llibre, ja que el que preferiria és llegir-lo, però, és clar, els assistents volen alguna cosa més. Després dels agraïments, destaca que se sent molt satisfet perquè Proa hagi decidir publicar el llibre en la prestigiosa col·lecció “A Tot Vent”, ja que, a banda de l’honor i la confiança que suposa, posa de manifest que, Un home que se’n va, essent estrany com és, si és alguna cosa, és un llibre de narrativa, és una novel·la.

“És un projecte literari, no és un projecte sociològic, ni un projecte històric: és literatura. Com es posa en marxa? Hi ha tot un seguit de materials i, de sobte, cristal·litzen. I ho fan perquè sorgeix una pregunta personal que et vols respondre. En aquest cas, la principal —entre moltes, perquè n’hi havia moltes— era: és possible recomençar?, podem tornar a viure?, podem renéixer? Una pregunta que és, en principi, personal, però també col·lectiva: per què la gent se’n va de casa? Per què la gent emigra? Només per què té gana? O hi ha d’altres motius?”

I, a partir d’aquest moment, explica, sorgeix el projecte literari, que transcendeix la pregunta, que la duu més enllà, que converteix el “qui sóc jo?” i el “d’on vinc?” en una interrogació alhora de caràcter més ampli, universal: qui som?, d’on venim?

En sentir aquesta afirmació, es produeix, gairebé inadvertidament, un canvi en l’atenció del públic: es concentra més, com si algun estrany sentit —car no seria adient parlar de consciència— els advertís que és ara quan es desvetllarà, en la mesura de les seves possibilitats, el nucli de la qüestió. No tan sols la raó —o, més aviat, les raons— del llibre, sinó de l’experiment literari, vivencial i existencial que suposa. D’allò, en definitiva que el converteix no tan sols en un gran llibre —i això ja és dir molt, moltíssim— sinó en alguna cosa més que un llibre —o, si ho preferim, en un llibre destinat a quedar. Perquè l’art, si en mereix la definició, el que fa és transformar el particular en universal

“Una novel·la és una història inventada, sí, però, també, una determinada manera d’explicar històries feta a mida de les històries inventades. Un llibre és un què (la història inventada) i un com (la forma en què s’escriu). I el periodisme explica una història de veritat, no inventada. I llavors, ens podem demanar: i si expliquéssim mentides com si fossin veritats i veritats com si fossin mentides?, i si utilitzéssim la tècnica de la novel·la, nascuda per explicar històries inventades, per explicar coses certes. No m’ho invento jo, això és A sang freda de Truman Capote, entre d’altres més. I si ho faig? I si explico la història del meu avi d’aquesta manera?, escrivint una novel·la on tot és cert i el que no és pot saber, no és invenció, és suposició; és, almenys, plausible. El problema és: com la construeixo, si no puc fer-ho ni amb la meva memòria, perquè no és meva, ni amb la del meu avi, que no en parlava? Em cal recórrer als papers, als documents, i a la memòria dels altres. A consultar un munt de documents i a parlar amb els que ho van viure i encara viuen. I així, explicaré no només, o no tant, la història del meu avi, sinó del món on ell va viure.”

Després d’algunes consideracions més sobre la novel·la i sobre literatura en general, acaba remarcant que n’està molt content, del seu llibre, tant pel resultat obtingut com perquè, si escriure és viure, ha viscut molt, en escriure’l.

Enllesteix l’acte la signatura d’exemplars del llibre a tots aquells que ho desitgin. Villatoro s’ho pren amb la seva calma habitual —apassionada i enèrgica, però reposada—, amb generositat i interès, que l’ocupa ben bé tres quarts d’hora.

En marxar, esguardant-lo des de lluny, amable, afectuós i esforçat, no puc evitar imaginar-me que tinc al meu costat en Vicente Villatoro Porcel —l’home que (mai no) se’n va anar del cor del seu nét—, amb els ulls de nou il·luminats i somrients, com abans de la guerra. Pregonament agraït i emocionat, maldant per contenir les llàgrimes, mormola, quasi inaudiblement: «Per fi se m’ha fet —i se’ns ha fet— justícia!».

Dilluns 29 de setembre de 2014
Xavier Serrahima