Una trilogia formada per dos llibres sobre la seva pròpia família i un sobre els Bassat intercalat culmina amb La casa dels avis (Proa). Qui signa els tres volums és Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957), un autor prolífic que ha tocat totes les tecles de la literatura, de la poesia a la novel·la passant per molts altres gèneres.

El seu últim llibre, La casa dels avis, vostè diu que forma part d’una trilogia. Hi ha dues històries familiars pròpies i una que no ho és. Per què les integra totes en aquesta trilogia?

M’he plantejat el dubte que algú pugui dir que si no s’ha llegit les anteriors en l’última no hi entendrà res. No és el meu cas. Són tres històries autònomes, es poden llegir de manera separada, però en la meva intenció sí que formen part d’un projecte comú.

Quin és?

Neixen de la voluntat d’escriure sobre dos temes: quedar-se i anar-se’n. Hi ha un poema de Joan Oliver, Vacances pagades, que diu: “He decidit d’anar-me’n per sempre / Amén / L’endemà tornaré / [...] / Però me’n tornaré demà passat…”, i jo, que també tenia aquestes sensacions vitals, ho he intentat escriure. El primer impuls va ser crear una ficció a l’entorn d’això. El segon impuls va ser dir, en comptes de fer una ficció fem com una ficció però a partir de fets reals. Quins fets reals tinc a l’abast? Doncs hi ha un avi meu que va decidir anar-se’n. Ja ho tinc. I a partir d’aquí, mentre la feia, aportacions exteriors em van anar obrint possibilitats alternatives. Mentre escrivia Un home que se’n va, em va sorgir la possibilitat d’escriure la història dels Bassat, a partir d’una trobada amb Lluís Bassat, que és d’una família que té una marcada mitologia del retorn.

Continua llegint l’entrevista a La República