Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957), a més de periodista, és un bon escriptor que s’adapta a tota mena de gèneres (novel·la, assaig, poesia, dietaris…), com ho demostra el seu extens i llorejat currículum. L’últim premi, l’Amat Piniella, l’ha rebut per La casa dels avis (Proa).

Ara, també amb Proa, presenta la nouvelle Tren a Maratea, una delícia narrativa en què Villatoro demostra les moltes hores de vol i l’aparent facilitat amb què atrapa el lector.

Mentre Nàpols està mig confinada per una passa de còlera, un home gran torna al poble on va néixer i d’on va marxar trenta anys enrere, en el temps de la guerra. Hi torna per morir, tot i haver-se’n desentès des que va emigrar a Buenos Aires. En l’últim trajecte en tren fins a Maratea, el seu poble, coincideix amb una professora amb qui compartirà els records essencials de la seva vida, entre la incomoditat davant de la història oficial i l’atracció de la memòria d’infantesa.

Segueix llegint l’article a: El Punt Avui