Fa unes setmanes, una personalitat política em preguntava quin era al meu parer el principal problema avui de la cultura catalana. La meva resposta: la desactivació, en la pràctica, de la xarxa de circulació de la producció cultural pel país. Els nostres creadors i les nostres empreses s’estan quedant sense mercat interior. La gent de teatre i de la música viu dels bolos, els escriptors de conferències i clubs de lectura, els artistes plàstics d’exposicions…
La caiguda de la contractació municipal s’ha carregat el mercat interior i la gent de la cultura no es pot guanyar la vida. El mercat exterior no és la solució immediata, sinó una aposta de futur, quan has guanyat musculatura en el mercat interior. Si els ajuntaments no contracten, la gent no pot viure.
Fa trenta anys, aquesta xarxa de circulació de productes culturals existia. I no eren els ajuntaments, per damunt de tot. Hi havia ateneus, corals, associacions, teatres –més que no pas ara- que contractaven. Allò que anomenem una xarxa civil. Fa uns quants anys, aquesta xarxa va ser substituïda per les institucions locals, ajuntaments i diputacions. Els teatres eren municipals, les conferències dels escriptors es feien a les biblioteques públiques, les exposicions en centres d’art dels ajuntaments. I contractaven. Per Festa major, però també la resta de l’any. A preus millors que la xarxa civil. Tot millor, més professional. Ara ha vingut la crisi i els Ajuntaments han hagut de deixar de contractar. I no ha quedat res. Perquè l’antiga xarxa civil, prèvia als Ajuntaments, ja no hi és.
Quan la cultura municipal va ocupar el seu lloc, la xarxa civil es va anar adaptant als espais –marginals- que li quedaven. I ara que la cultura municipalitzada ha desaparegut, la vella societat civil no existeix o existeix en els marges, descentrada i dependent, o radicalitzada o subvencionada sense subvencions. Amb excepcions, la vella societat civil ha esdevingut una estructura que necessita diner públic i que si no el té es queda més a prop del casal okupa que dels antics ateneus. El resultat és que les xarxes de circulació de producció i de creadors s’ha enfonsat. La municipal no té diners. I s’havia carregat la xarxa prèvia, destruint-la o mutant-la. No hi ha bolos, no hi ha gires, no hi ha contractes.
Si a algú li sembla una explicació massa abstracta –a mi em sembla simple, perquè l’he d’encabir en un foli, però no pas abstracta- que projecti sobre aquest esquema la història cultural de Terrassa de les dues últimes dècades. Veurà que és absolutament concreta. Tan discutible com es vulgui, però absolutament concreta.
Article extret de:
La Torre del Palau