Francesc Casas Lamolla va ser un militant, i un patrocinador, del terrassenquisme i de la cultura catalana, de l’ensenyament i la projecció de la llengua, compromès i actiu

L’agost és un mes molt cruel. Acabava d’escriure per a aquestes pàgines la necrològica sabadellenca de l’Àngel Llobet quan em va arribar la notícia –no per sorpresa, però igualment impactant– de la mort de Francesc Casas Lamolla, amb poc més de vuitanta anys, d’una important família de sabaters terrassencs que ha construït una marca comercial en el seu àmbit d’un abast impressionant.

Vaig pensar que els dos personatges del meu entorn que havia unit el calendari de la seva mort aparentment s’assemblaven ben poc. Un sabadellenc molt sabadellenc, socialista, enginyer, potser hauria tingut moltes coses a discutir amb un terrassenc molt terrassenc, de sociologia clarament convergent i dedicat tota la vida al comerç. Però vaig pensar també que en unes quantes coses s’haurien posat de seguida d’acord: el país, un humor irònic i europeu, unes conviccions fermes, un compromís amb les seves idees, amb la seva ciutat i amb el seu país.

No m’agradaria especialitzar-me en el gènere necrològic, però em fa l’efecte –potser és cosa de l’edat, de la vida viscuda, de la gent que has conegut– que hauríem de tenir mecanismes per reconèixer i valorar la feina i la vida de persones concretes que han fet moltes coses perquè la ciutat i el país (i el món) siguin millors. Sovint són persones que potser no sortiran a les enciclopèdies amb un article propi, però que resulten imprescindibles per entendre on som i gràcies a qui i a què hi som. L’Àngel Llobet n’era una.

En Francesc Casas Lamolla, un altre. Perquè molt sovint aquestes persones no s’esgoten amb una única descripció –el dels calçats Cas, el de la família de sabaters–, sinó que tenen una trajectòria cívica polièdrica. Francesc Casas Lamolla pertany a una família de sabaters que ha fet, des de la nostra ciutat, una empresa molt important i amb molta projecció. Però va ser també una persona clau en la creació de l’Optimista Club, i després de l’Epic. I és una persona important en la història del tennis taula a la ciutat. I va ser un militant, i un patrocinador, del terrassenquisme i de la cultura catalana, de l’ensenyament i la projecció de la llengua, compromès i actiu.

De vegades els historiadors ens intenten explicar el que ha passat amb l’acció d’un sol nom, com si tots es dictés des de dalt. Jo tendeixo a pensar que els grans avenços en la història de la ciutat, del país i del món els fan moltes persones a la vegada. Persones que fan la seva feina, la fan bé, amb excel·lència, i a més estan compromesos amb l’espai col·lectiu que els envolta. Com Francesc Casas Lamolla, compromès amb Terrassa i Catalunya.

Article extret de:
La Torre del Palau