Allò que en la meva llunyana joventut en dèiem els poders fàctics i ara tendim a anomenar les elits —europees, espanyoles, catalanes— creuen que el que li convé a Espanya és un pacte entre el PSOE i Ciutadans, que serà venut a Europa com un pacte entre moderats, socialdemòcrates i liberals, però que tindrà en termes espanyols un fort component nacional: serà el pacte per garantir la intangibilitat de la monarquia, de la unitat d’Espanya i de l’amable oblit dels mals del franquisme. Gràcies a aquest pacte de govern, que també acumularia molt poder local i autonòmic, es dibuixaria un mapa polític alternatiu. Hi hauria un espai central ocupat pel pacto del abrazo; a la dreta, un bloc notable, format per la confluència entre el PP i Vox, amb un cert poder institucional, i que vetllaria perquè C’s i socialistes no qüestionessin aspectes centrals de l’ortodòxia nacional, gràcies sobretot a la seva sobrerepresentació en els aparells de l’Estat (com el judicial) i als mitjans de comunicació. El bloc central taparia així l’accés de l’extrema dreta al poder polític (si més no al visible) i al mateix temps desactivaria l’esquerra de Podemos, sigui domesticant-la o marginalitzant-la. I, potser per damunt de tot, desactivaria l’independentisme català, amb l’opció també de domesticar-lo o d’ofegar-lo (amb una comprensió, a Europa, que no hi seria si aquest ofegament el fes la dreta hereva del franquisme amb Vox a dintre) …