És sabut que Vicenç Villatoro, a més de ser un dels nostres escriptors contemporanis més destacats, és un gran orador. A causa de les limitacions d’aquests temps, vam fer l’entrevista per videoconferència, tot i que tots dos l’hauríem preferida presencial. Jo potser tenia la intenció —com es fa habitualment— de retallar la conversa, tot cenyint-me a les exigències del mitjà, i d’extraure’n els motius més destacats, o els que jo cregués més interessants per al lector. Però m’he trobat amb un Vicenç Villatoro «oral» que jo podia transcriure, i no en podia desaprofitar l’ocasió. He transcrit tota la conversa gairebé sense deixar perdre ni una coma, només les petites interrupcions del canal i de la tecnologia. No seria just si digués simplement que el treball ha pagat la pena, ha estat un veritable plaer parlar amb Vicenç Villatoro tan extensament. Comencem l’entrevista:

L’home que se’n va, El retorn dels Bassat i La casa dels avis formen una trilogia ambiciosa i rica en matisos i en històries com n’hi deu haver poques en la literatura catalana. Per a qui no la conega, podries resumir-ne el sentit i la intenció?

La trilogia no neix com a tal. No és un projecte concebut com una trilogia. De fet el resultat no és estrictament una trilogia, en el sentit que cada llibre és autònom i es pot llegir al marge dels altres, sinó que tots neixen d’un primer llibre, d’un projecte inicial que és fer un llibre sobre l’emigració, sobre el fet d’anar-se’n de casa; és un tema que m’havia interessat sempre però que havia tractat en termes de ficció. Al meu primer llibre, Evangeli gris, que prologa Joan Triadú, l’any 81, la primera frase és «I si marxessis?». I la resposta és una cita d’Espriu, «llavors, a la congregació, els germans dirien, desaprovant…». Vull dir que el fet d’anar-se’n sempre m’ha interessat, però probablement, per l’edat i per d’altres factors estètics, sempre l’havia tractat en termes d’estricta ficció i vaig pensar que aquesta vegada, en comptes d’explicar una història de ficció, explicaria una història real. I en tant que història real em semblava que la del meu avi era una història tan bona com qualsevol altra per dir per què una persona concreta en una situació concreta decideix anar-se’n. Aquest era el projecte i quan m’hi poso i vaig treballant-lo, a partir de dues circumstàncies enormement anecdòtiques, això em creix.

Llegeix l’entrevista sencera a La veu dels llibres