Fa anys, en algunes manifestacions independentistes es cridava: “L’autonomia que ens cal és la de Portugal!” Suposo que l’elecció dels portuguesos com a encarnació de l’estat independent es feia fonamentalment per una qüestió de rima: en resulta un dístic que fa patxoca. Però Portugal té més factors, a més de la rima, que el fan un punt de comparació interessant

Últimament he llegit amb interès, arran del debat sobre la independència de Catalunya, que la península Ibèrica constitueix un espai natural que convida a compartir un espai polític. I és cert. La península és una unitat geogràfica, en termes físics, que podria tenir –ho diu Pierre Vilar, posem per cas– un correlat polític. Però com es podria haver organitzat aquesta unitat política perquè funcionés? El cas portuguès ens en dóna pistes. I ja en donava anys enrere a Maragall, que parlava d’iberisme; a Cambó, que en parla a Per la concòrdia; o a Gaziel (i també a Pessoa). Ras i curt: si s’hagués establert un model d’articulació política peninsular en què Portugal es pogués sentir còmoda, probablement aquesta fórmula hauria satisfet també els catalans. Si els portuguesos prefereixen anar sols i no pas estar en una península Ibèrica unida, no és estrany que els catalans també ho vulguin, perquè en aquesta fórmula d’unitat ibèrica els uns i els altres troben que hi perden.

Des de la concepció nacional espanyola, sovint Portugal és vista com una mena de filla esgarriada que se’n va anar de casa, però que hauria de tornar-hi (i que hi acabarà tornant un dia o altre). Si demanem a algú de Madrid que dibuixi d’un traç el mapa d’Espanya, és molt fàcil que, de fet, dibuixi el mapa de la península, Portugal inclòs. L’amic Martí Anglada feia notar fa pocs anys la diferència entre l’actitud d’un ciutadà espanyol a Itàlia o a Portugal: a Itàlia mira de fer-se entendre, ni que sigui amb un italià macarrònic, i a Portugal té per cosa feta que l’han d’entendre en castellà. Un sinònim periodístic i retòric de la paraula Espanya sol ser la piel de toro. Doncs la imatge de la piel de toro és la de tota la península també, amb Portugal inclòs. I la pell de brau espriuana no és tan sols l’estat espanyol, sinó la península Ibèrica, que té realment la forma d’una pell de brau estesa. D’això se’n pot dir Sefarad, però també se n’havia dit Hispania o Espanya. Tirso de Molina, a El burlador de Sevilla, escrita a començament del segle XVII, fa que quan el rei pregunta: “¿Es buena tierra Lisboa?”, don Gonzalo li respongui: “La mayor ciudad de España.”

Vull dir que abans de la creació de l’estat modern, Espanya era un concepte geogràfic que podia incloure tan Portugal com Catalunya. La distinció no és entre Espanya i Portugal, sinó entre Castella i Portugal. Però, a partir del segle XVIII, quan es crea l’estat modern, Espanya passa a ser una altra cosa, vol ser un estat-nació organitzat a la manera francesa. Ja no és una mena de coalició d’identitats i d’institucions que conviuen en una mateixa península: Espanya passa a ser l’ampliació de Castella, un estat fet a la manera de Castella. I, és clar, Portugal deixa de ser Espanya. Se’n van. Tot i que quedi memòria d’allò que havia estat i ja no és. En una península ibèrica organitzada en xarxa, Portugal hi cabia. En un estat piramidal a la francesa, a la mesura de Castella, Portugal no hi cap, si no és reduint-se a la llengua, les lleis i els costums de Castella.

Doncs, com escrivia Cambó els anys 30, això que val per a Portugal val també per a Catalunya. Diu Cambó que si Portugal al XVII s’hagués quedat dins Espanya, al XX seria –anant molt bé!– com Catalunya. Veuria la llengua, la personalitat, les institucions d’autogovern, subordinades i marginals. Si Espanya fos, com havia arribat a ser, un trencaclosques de peces diverses, cadascuna amb la seva personalitat, Portugal i Catalunya hi podien tenir un lloc. Si Espanya passa a ser una peça única, no n’hi tenen. I els portuguesos se’n van. En quina Espanya podrien estar còmodes els catalans? En una Espanya en què els portuguesos no tinguessin inconvenients a integrar-se, sense perdre-hi res. L’autonomia que ens cal? La que pogués acceptar Portugal.

Article extret de:
El Temps