Com parlar de l’Holocaust? Com no s’hauria de poder parlar mai de l’Holocaust? Pocs episodis de la història han generat una reflexió tan adolorida, tan constant, tan greu, sobre els límits del llenguatge artístic per parlar del món. Els límits de fet: fins on arriba la capacitat del llenguatge per explicar coses, fins a quin punt hi ha coses que no es poden arribar a narrar, a explicar, perquè són en el sentit íntim de la paraula inexplicables, innombrables, incommensurables. Els límits morals també: quines coses tenim dret a fer i quines tenim l’obligació moral de no fer, damunt no tan sols del pitjor rostre del mal, sinó també de la dignitat de la memòria i del dolor, la dels supervivents i sobretot la dels morts. Davant la memòria de l’Holocaust, la reacció de la sensibilitat humana és paradoxal. D’una banda, tendim a relacionar-nos amb el món a través de paraules i d’imatges, confiem en elles per cauteritzar el mal, per mantenir la memòria viva, per ser plenament humans. Parlar és la manera humana de viure. Però, al mateix temps, de l’altra banda, notem gairebé físicament l’existència d’uns límits que en el fons convidarien al silenci. La paradoxa entre la necessitat de parlar i la dificultat de parlar.
Per continuar llegint l’article feu clic al següent enllaç: