En l’últim terç del segle XX, semblava que la democràcia estava cridada a ser la fórmula política generalitzada en tot el planeta. Les dictadures anaven caient, una per una, i eren substituïdes per sistemes democràtics, amb eleccions i constitucions. Primer van ser les dictadures militars del sud d’Europa —Grècia, Portugal, Espanya—, més endavant les de l’Amèrica Llatina. Més tard, a partir de la caiguda del Mur de Berlín, les dictadures comunistes de l’Est d’Europa, a través de variades revolucions de colors, però sobretot després de la fallida política, econòmica i militar del sistema imposat des de la Unió Soviètica. Finalment, l’esclat de les primaveres àrabs va ser vist com la continuació natural d’aquesta onada planetària.