No és això, companys, no és això. Aquesta exclamació clàssica és la que hauria de venir al cap dels demòcrates espanyols quan han assistit en les últimes setmanes a revelacions molt crues sobre el funcionament de les clavegueres de l’Estat —sobretot en l’operació Catalunya contra l’independentisme, però també en general contra qualsevol forma de dissidència política— que no cabrien dins del que entenem per una democràcia liberal moderna. Però sobretot els deu haver vingut al cap quan s’han adonat que aquestes revelacions, escandaloses, que en qualsevol Estat democràtic haurien provocat un trasbals profund i unes conseqüències polítiques fulminants, no generen altra conseqüència política que la indiferència i la impunitat. Fins i tot al marge del debat sobre la independència de Catalunya, la resposta de l’Estat fa pensar que l’Estat espanyol no ha aconseguit tampoc a través de la Transició construir una democràcia liberal homologable: els grans objectius del reformisme espanyol continuen pendents…