Quan en l’excel·lent literatura russa de començament del segle XX llegeixes quina era la situació de la gent en aquell país en aquell moment, és inevitable sentir simpatia cap un moviment revolucionari que combatés aquella injustícia flagrant i dolorosa. Però quan llegeixes els llibres de Soljenitsin o de Svetlana Alexiévitx o de Vassili Grossman és impossible (o hauria de ser-ho) sentir cap mena de simpatia pel règim que va néixer d’aquella revolució, i que anomenem convencionalment estalinista per preservar poc o molt el terme comunista, o socialista, que aquest règim s’atribuïa a ell mateix. La pregunta és, llavors, si la legítima revolució contra la injustícia tsarista havia de dur inevitablement a l’estalinisme, si no hi ha més remei que substituir un mal per un altre mal de signe aparentment contrari, o si era possible sortir del tsarisme sense arribar a l’estalinisme, aturant el pèndol en un lloc més central i més decent. En qualsevol cas, no va passar. El pèndol no es va aturar, va fer el viatge complet d’extrem a extrem i encara ara no sabem ben bé per on va, en la seva oscil·lació.