Fins i tot abans de les últimes i complicades eleccions espanyoles, alguns amics meus em deien que el que li calia a Espanya era un pacte entre els Ciudadanos i el PSOE per construir un espai de centre polític contra els extremismes. Un espai ampli entre liberals i socialdemòcrates que deixés de banda populistes i conservadors i que estigués en condicions d’enfrontar-se a allò que solen anomenar, segons els dies, el problema catalán o el órdago independentista. Continuaven dient que aquesta aliança estratègica seria l’hereva natural del pacte entre azañistes i socialistes que va portar la República en els anys 30 i que la va governar en els seus pocs anys de mínima normalitat democràtica. Un pacte regeneracionista i progressista per dur a terme el gran projecte inacabat de l’Estat espanyol: dur Espanya a la modernitat occidental.