14/08: “L’antipujolisme” 15/08: “Rajoy i la història” 16/08: “No ho sap/no contesta” 17/08: “Noms de carrers” 18/08: “La fi de la innocència” 19/08: “Respecte” 20/08: “Sense ulleres“
07/08: “Aena i l’1-O” 08/08: “Maduro i la raó d’estat” 09/08: “Por al contagi” 10/08: “Incívics” 11/08: “La igualtat” 12/08: “Perquè sí” 13/08: “L’endemà de tot”
Aquest juliol, vaig anar com a turista al Vaticà un parell de vegades. Els dies de cada dia, per accedir a la basílica de Sant Pere, tots els visitants han de passar per uns arcs electrònics de detecció de metalls, amb l’obligació paral·lela de passar-hi a part bosses i motxilles,…
24/07: “Les opcions del no” 25/07: “El PSC, partit d’alcaldes” 26/07: “Orgull dels jocs” 27/07: “Un Rajoy massa feble” 28/07: “Complir la llei (quina)?” 29/07: “Batea hi té dret” 30/07: “L’hora de mobilitzar-se”
17/07: “Sempre guanyen” 18/07: “Valents i covards” 19/07: “El referèndum bo” 20/07: “Ens van enganyar” 21/07: “L’imperi de la llei” 22/07: “Si són diners, rai” 23/07: “L’estratègia del cadenat”
10/07: “Autodeterminació alemanya” 11/07: “Tinta de calamar” 12/07: “Microclimes” 13/07: “Junts per Barcelona” 14/07: “La compensació al PSC” 15/07: “El dret a vetar” 16/07: “Danses de guerra”
No és això, companys, no és això. Aquesta exclamació clàssica és la que hauria de venir al cap dels demòcrates espanyols quan han assistit en les últimes setmanes a revelacions molt crues sobre el funcionament de les clavegueres de l’Estat —sobretot en l’operació Catalunya contra l’independentisme, però també en general…
19/06: “Que votin el pla de Rajoy” 20/06: “La decepció de Cristiano” 21/06: “Nació com a animal de companyia” 22/06: “Les garanties de l’1-O” 23/06: “Indigneu-vos!” 24/06: “Incompliment de contracte” 25/06: “L’únic argument”
12/06: “Llibertat per triar” 13/06: “Turisme de qualitat” 14/06: “D’això no n’hi ha” 15/06: “El gest de Guardiola” 16/06: “El problema espanyol” 17/06: “Fe d’errades” 18/06: “Que s’ho arreglin”
En un debat amb Germà Bel, l’ex-ministre espanyol d’Afers Exteriors José Manuel García-Margallo volia reduir a l’absurd el reconeixement de Catalunya com a nació, ni que fos cultural. Per aconseguir-ho, va comentar que això obriria la caixa dels trons, perquè ja no sabries on posar els límits, tothom en voldria…