Fa uns anys, en un mitjà de comunicació vam tenir un debat intern sobre si s’acceptava o no el recurs a la càmera oculta. La tendència general era dir que no, perquè és un recurs enganyós que ajuda a la manipulació. Un dels participants va proposar una fórmula per determinar les excepcions legítimes: acceptaríem la càmera oculta si es feia servir a favor d’una causa justa.
Només hi ha una pega: qui carai decideix quina causa és justa i quina és injusta. Vam descobrir que el que volia dir era que la càmera oculta es podia fer servir quan ell hi estava a favor. Que la podien fer servir els bons, però no els dolents. I els bons eren sempre els seus. Aquest és un vell debat, que es pot aplicar a moltes coses. Les coses no són legítimes o il·legítimes per elles mateixes sinó segons qui les fa i per què. Vàlides quan les fem nosaltres, no vàlides quan ens les fan. Doncs el dret el que intenta és tot el contrari, que les coses siguin legals o no legals per elles mateixes, no per qui les fa. Que tothom s’aturi en els semàfors en vermell, tinguin pressa o no. I quan hem de decidir quina causa és justa i quina no, ens refiem de les urnes i dels jutges perquè arbitrin.
Ara s’han posat de moda els escarnis públics que es fan contra els polítics que prenen decisions injustes o avalen lleis injustes. Però si es posa de moda, ens podem trobar amb el fet que no hi haurà cap ciutadà que no serà escarnit. Perquè el que a mi em sembla just, a un altre li sembla injust. Ens trobarem que hi haurà gent escarnida per una cosa i per la seva contrària, per estar a favor d’una llei o per estar-hi en contra, per promoure el català o per atacar-lo, per asfaltar un carrer i per no asfaltar-lo.
I per què només els polítics? El que no s’hi val és legitimar l’escarni quan estem a favor de la pancarta i criticar-lo quan estem en contra. O els acceptem tots o els aparquem tots. I en una societat en què ens passem tot el sant dia escarnir-nos els uns als altres, jo optaria per desar aquest instrument i fer servir els que ja tenim per fer política democràtica. Tothom que creu tenir motius per escarnir ha de pensar que, vist des de la perspectiva d’un altre, també en té per ser escarnit.
Article extret de:
La Torre del Palau