Quan ara fa unes setmanes vaig conèixer la notícia de la mort de l’Anna Santamaria –en trameto el meu condol més sincer als seus familiars– vaig pensar per un moment: dintre de tot, sort que ha estat a temps de rebre la Creu de Sant Jordi. El dia que la va rebre, no fa pas gaire, al Palau de la Generalitat, jo hi era present i em va semblar emocionant per a tots, per als qui ho miràvem, per als qui li atorgaven i per a ella que ho rebia. Aquesta reflexió no és tan sols sentimental o emocional. Té un punt també de política. L’Anna Santamaria va fer moltes coses que mereixien el reconeixement col·lectiu. Va mantenir un fil de cultura i llengua i país que es podia haver trencat, que va estar a punt de trencar-se, que va haver de partir l’acció continuada d’uns poders públics per tal que es trenqués i que es va mantenir gràcies a la tenacitat i la vàlua d’algunes persones com ella en tot el país. Penso per exemple en Joan Raspall, de Sant Feliu del Llobregat, que ara rep l’homenatge de la seva ciutat i del país en el moment de fer els cent anys.
Quan gent com Santamaria –no gaires, molts menys dels que ara podria semblar– van mantenir aquest fil de cultura en condicions adverses, no ho podien fer esperant el reconeixement institucional i col·lectiu. Això, en aquells moments, no era al catàleg. Ho feien perquè creien que ho havien de fer, sense esperar gran cosa, de vegades sense
esperar ni tan sols que allò acabés consolidant-se i preservant-se. Però ho van fer. I ara és just que rebin, i que ho puguin fer de forma conscient, en vida, amb tots els honors, aquell reconeixement que mereixien però que no esperaven. No per vanitat o per orgull. Perquè les societats sanes necessiten mecanismes de reconeixement per a aquelles persones que treballen desinteressadament pel bé comú. La feina de Santamaria en els anys del franquisme va ser imprescindible. Però és una feina que sempre és necessària.
Una societat no pot viure amb la idea que el bé comú és un patrimoni exclusiu de les institucions públiques, que en tenen el monopoli, i que dels ciutadans només s’espera que vagi cadascú a la seva. Una societat necessita que les persones s’impliquin desinteressadament en el bé comú, i necessita que hi hagi mecanismes dignes i proporcionats de reconeixement i d’agraïment. És un acte de justícia, però és encara més
un mecanisme de participació social. Cal gent que faci coses. Cal que hi hagi formes de reconeixement.
I és bo que arribin a temps. En la mort de Santamaria, aquest consol: la Creu de Sant
Jordi va arribar a temps. Molt just, però encara a temps.
Article extret de:
La Torre del Palau