Aquests dies han estat dies de passeig. Havent dinat, dies d’anar a fer un vol pel centre. Les vigílies, dies de sortir de compres a mirar aparadors. Per tant, uns dies en els quals es pot observar sobre el terreny els hàbits dels terrassencs quan passegen o surten a badar per botigues. I en aquest laboratori nadalenc hem tornat a confirmar el que es pot veure amb tota claredat cada dissabte: el circuit del passeig pel centre pivota al voltant de la plaça Vella, funciona pel portal de Sant Roc i Major, per Gavatxons i Cremat, per Font Vella i carrer de Sant Pere, però no funciona en absolut per la Rambla. La Rambla no va. Ni com a lloc de passeig ni com a lloc de compres. El projecte de la Rambla ha fracassat. No ha esdevingut un eix vertebrador. No ha atret els ciutadans. Ha esdevingut una muralla de fredor, que ha allunyat del centre tot el que queda a l’altra banda. És possible que el projecte fos concebut carregat de bones intencions. O no. Però ha fracassat. El fracàs no mesura les intencions, sinó els resultats. I quan les coses fracassen cal canviar-les.
Si la Rambla hagués funcionat, podríem arribar a discutir si el preu que hem pagat a base de col·lapsar permanentment els carrers d’Arquimedes i Galileu, convertits en els carrers més antipàtics de l’univers (caravana permanent en horari laboral), era massa car o no. Però ens hem carregat del tot aquests dos carrers i la Rambla no funciona. No sé a qui se li va acudir. Però es va equivocar. Podríem discutir en què es va equivocar, però en un cert sentit hem fet tard. En urbanisme el temps dóna o pren la raó. Als qui van pensar aquesta Rambla, els ha negat la raó.
Sospito que un dels problemes de fons no és només tècnic, tot i que segur que n’hi ha de tècnics. És ideològic. L’obsessió ideològica, el prejudici contra el cotxe i el transport privat, la voluntat de correcció política en nom del transport públic, el sincretisme entre solucions contradictòries, la barreja entre coses que no es barregen bé han creat el marc conceptual en el qual era possible i gairebé inevitable l’error tècnic. Ha passat prou temps. Hem vist uns quants nadals. I això no va. Dues possibilitats. La desitjable, canviar-ho a fons. La previsible, ‘sostenella y no enmendalla’.
Article extret de:
La Torre del Palau