El sistema electoral nostra, amb llistes tancades i bloquejades, afavoreix que els partits polítics creguin que, davant d’unes eleccions, són més importants les marques que els noms. Votes la llista d’un partit i no saps la major part dels noms de la gent a qui figura que votes. Això fa que els qui se senten propietaris de la marca, els aparells del partits, acumulin el poder intern i sigui difícil l’aparició i consolidació d’outsiders.
Quan votes persones, el vot dóna força a la persona que se l’ha de guanyar amb la seva trajectòria i el seu perfil. Quan votes partits, el vot dóna força als aparells. Diu la llegenda que el partit socialista va arribar a dir que en segons quins llocs guanyarien les eleccions encara que presentessin un sofà de cap de llista. Potser això és en part així, però hi ha un límit. Alguns partits van perdre la noció d’aquest límit. Una de les raons de l’extraordinària davallada del PSC a Catalunya és haver anat massa enllà en l’aposta per les marques contra els noms.
Històricament, el PSC havia buscat per encapçalar les llistes catalanes una personalitat amb perfil propi, més o menys carismàtic, amb un capital polític centrat en el seu nom: Raventós, Obiols, Nadal o sobretot Pasqual Maragall. No pertanyien a l’aparell, tenien perfil propi, podien esdevenir incòmodes, i ho van ser. Potser per això i per la convicció que la gent votava marques i no noms, van decidir prescindir d’aquestes personalitats i posar davant de les llistes les persones que encarnaven l’aparell, sense intermediaris. Si els noms eren indiferents i només importa la marca, no havia de passar res. Doncs ha passat.
El funambulesc procés de canvi en l’alcaldia de Terrassa en una dinàmica estrictament interna de partit, pensant que si tens la marca els noms no importen o que ja els fabricaràs des de dalt, demostra que el PSC no ha après la lliçó. Esquerra, que va fer coses semblants i li van passar una factura semblant, sí que sembla que ho ha après, i el cas Junqueras n’és la prova. El PSC a Terrassa ha reincidit en un vell error, dolent per a la ciutat i dolent per al PSC. En política, els noms importen tant o més que les marques: són trajectòries, perfils construïts en el contacte amb la societat, vida civil. Els noms són persones.
Article extret de:
La Torre del Palau