Anava a escriure que Pere Navarro s’ha guanyat una entrada a l’enciclopèdia de la història però ja en tenia una, més o menys curteta, com a alcalde de Terrassa. I, a la de Catalunya, també hi tenia un lloc assegurat. A hores d’ara hi ha afegit una línia: la d’haver plantejat, tot i que sigui en termes una mica pintorescos, l’abdicació del rei. I el que ha fet sobretot és canviar el sentit del que la història dirà d’ell.
Podia passar a la història com la persona que va oficiar l’enterrament i cantar les absoltes del PSC com a partit, és a dir, com una cosa diferent a la federació regional d’un altre partit. Hi ha passat, de moment, en la direcció contrària: ha marcat la línia vermella que el PSC no pot passar sense deixar de ser el PSC. La línia que marca la convicció que són els catalans els qui han de poder decidir el seu futur. Ho ha fet amb uns límits, a través d’una proposta de referèndum beneït i acceptat pel govern espanyol, a hores d’ara impossible i absurda. Ho ha fet amb un cost d’imatge i un grau d’enfrontament que demanen valentia.
Per què l’acceptació del dret a decidir dels catalans és una línia vermella per al PSC? Perquè si els catalans no tenen dret a decidir, el PSC no té sentit, com a partit diferenciat. Si Catalunya no té sobirania diferenciada de l’espanyola, per què hauria de tenir sobirania el PSC diferenciat del PSOE? En els seus documents oficials, el PSC es proclama un partit diferent, associat i federat amb el PSOE, amb dret a decidir sobre les qüestions catalanes i per tant amb sobirania pròpia. Com podria reclamar el PSC sobirania per a ell sense reclamar-la per a Catalunya?
En aquest sentit, Carmen Chacón s’ha guanyat una entrada a l’Enciclopèdia Universal de la Parapsicologia i els Fenòmens Paranormals. Diu que ha votat el que ha votat –és a dir, res- interpretant el sentir de milions de catalans. Però precisament ho ha fet per impedir que es pregunti a aquests milions de catalans què senten. La contradicció és flagrant: dir que és important el que pensa la gent i dir que en cap cas se’ls ha de preguntar. Com ho sap, Carmen Chacón, què pensen i senten els catalans si es nega a preguntar-ho? Deu tenir superpoders telepàtics. Cap a l’Enciclopèdia.
Article extret de:
La Torre del Palau