Una de les coses que més agraeixo als mitjans terrassencs és que em permeten seguir un fascinant experiment que té lloc a la ciutat sobre la ductilitat política del llenguatge. Ciutadans, a Terrassa, fa un exercici apassionant: vendre idees franquistes amb paraules progres.
Aconseguiran que un electorat progre, fascinat per les paraules, acabi comprant argumentaris franquistes? Aconseguiran que idees franquistes deixin de semblar-ho, perquè l’aparença de les paraules pesa més que el fons de les idees? No és impossible: alguns d’ells ja s’han arribat a convèncer que certes idees que defensen no són franquistes, perquè les defensen amb retòrica transformada. Per exemple, davant de la petició convergent de fer una consulta als catalans perquè decideixin el seu futur, Ciutadans va elaborar una mostra formidable de funambulisme retòric: la proposta, diuen “té la virtut aparent de ser ingènuament democràtica quan en realitat resulta perversament antidemocràtica”. Té un mèrit extraordinari intentar convèncer a la gent que votar les coses és perversament antidemocràtic i impedir a la gent que voti és veritablement democràtic.
Quin és l’argument de fons? Que s’hi ha de votar en contra perquè la proposta forma part d’una estratègia separatista. Com si ser separatista fos antidemocràtic i ser unionista fos democràtic. El que és democràtic és resoldre els conflictes votant i el que no és democràtic és amagar els conflictes impedint votar. Llenguatge progre, però per vestir de seda un fons franquista, ‘la unidad de destino en lo universal, la indisoluble unidad de la nación espanyola’ prèvia i impermeable a la democràcia.
Més exercici de llenguatge? Un comunicat en què s’acusa a l’Ajuntament de tenir un model lingüístic allunyat dels interessos dels ciutadans. Els deu semblar que parlar d’interessos fa progre. I com saben els veritables interessos dels ciutadans? Sota l’embolcall d’aquesta retòrica hi ha dues idees molt poc progres. Una: ‘nosaltres sabem quins són els interessos dels terrassencs més que els terrassencs, que voten una altra cosa’. Dues, ‘si estamos en España, hábleme español’. El llenguatge canvia l’embolcall, però no la naturalesa de les idees.
Article extret de:
Nació Digital